Tothom té els seus assassins favorits, aquí hi són tots: 'Guía de la novela negra' d'Héctor Malverde

Sempre he pensat que el millor d’un llibre (o una de les coses que el fa imprescindible) és quan et connecta amb d’altres títols, quan et suggereix d’altres autors, que, alhora, et fan descobrir més universos literaris, efecte taca d’oli cultural, i així fins a la biblioteca infinita de què parlava Borges.

La Guía de la novela negra (errata naturae, 2010) és un d’aquests títols de feliç dispersió en múltiples direccions. De fet, em temo que ja va ser pensada precisament per això. És una petita Caixa de Pandora de gènere negre amb referències a 130 títols de 130 autors i autores de diverses èpoques, estils, influències i petjades.

Pot llegir-se d’una tirada, des de la primera pàgina fins a la 260, està tan ben escrita que aguantaria una lectura seguida. Però també es pot tenir com una obra de consulta: jo ho faig així. Que sento a parlar d’algun sospitós habitual o que vull refrescar què en diu Malverde d’aquest o d’aquell títol, trec la Guía de la novela negra de la lleixa, i busco a l’índex.

Héctor Malverde, quin paio (és un pseudònim, per cert): obre el llibre amb dues cites, una de Pessoa i una altra de Rita Hayworth. Et descol·loca i t’atrapa alhora. I continua, a la introducció, alabant escenes memorables de les pel·lis Grupo Salvaje, Gilda i Manhattan, i advertint:

“La Guía de la novela negra que el lector tiene en sus manos es mi apuesta personal en mitad de la jungla. Estoy seguro de que muchos otros exploradores habrán escogido otras sendas y empleado otros machetes. Que descansen en paz”. 

La prosa d’aquest Cicerone negre-criminal és així d’esmolada. “Tan simple y certero como un disparo a bocajarro en el pecho de un hombre”, que diu el mateix Malverde del mestre Edgar Allan Poe. Estil directe i proper: escriu en primera persona i critica (en positiu o negatiu) sense por. Erudit, gamberro, subjectiu i, sobretot, molt llegit.  

A la Guía de la novela negra hi trobareu des de “Los primeros en llegar a la escena del crimen” fins a “Los asesinos”, passant pels “sabuesos clásicos”, els “hardboiled”, els “detectives privados”, els “agentes de la ley” i “médicos, forenses y otros admirables intrusos”, entre d’altres.

Des d’Agatha Christie a Stieg Larsson, passant per Ellroy, Faulkner, Doyle, Nesbo, Thompson, Vian, González Ledesma, Camilleri o fins i tot Borges i Moore (l'Alan Moore dels còmics, sí, per From Hell: “El relato es largo y tortuoso, los dibujos generan una atmósfera angosta, asfixiante e irresistible”).

Resumint, un volum ideal per als amants d’aquest gènere tan ampli com ple de racons foscos i interessants. M’hi han fet pensar recentment els amics de l’EsparregueraNegra, i he cregut que estaria bé parlar-vos-en una mica.