28/3/12

La nit que van ploure bitllets i altres històries de Martorell (Zenobita, 2012) - el llibre del periodista Jordi Benavente per a aquest Sant Jordi

Vaig escriure les setze històries de què consta aquest llibre després d’escoltar moltíssimes «batalletes». I ho dic en el millor sentit de l’expressió. Perquè vaig escoltar-les a gust, sense reserves, tot orelles, amb els ulls oberts i amb el boli, la llibreta i la gravadora encesos. Des del principi, vaig decidir que confiaria cegament en els records dels protagonistes, molts dels quals van convidar-me a seure al seu sofà, van oferir-me cafè i galetes i, tot seguit, van deixar-me que els cosís a preguntes. Van fer-me confiança com si fos un nét, un nebot, un amic. Estic convençut que no hagués pogut trobar millors guies per a aquest particular viatge en el temps...

El meu primer llibre és una mena de viatge al passat recent del poble, de 130 pàgines, titulat LA NIT QUE VAN PLOURE BITLLETS I ALTRES HISTÒRIES DE MARTORELL, publicat per la manresana Zenobita Edicions, que el ven a 12 euros (a les llibreries Miró i Bernadàs, de Martorell, i al Celler d'en Xavi, al carrer del Mur). No és res més, ni menys, que catorze reportatges periodístics i dos relats de ficció, amb un tema comú: el passat recent de Martorell. Històries i personatges del poble, sobretot del segle XX, tot i que també hi ha les peripècies d’una bruixa del segle XVII i l’explicació de l’origen d’unes barraques misterioses del XIX.

Per LA NIT QUE VAN PLOURE BITLLETS I ALTRES HISTÒRIES DE MARTORELL hi desfilen el primer urbano del poble; un dibuixant que ja feia caricatures durant el franquisme; un immigrant andalús amb vocació de mestre; el radioaficionat més gran de tots els que solquen l’èter des de Martorell; una dona sàvia, processada per bruixeria; un sastre amb dits de pianista; l’home que somiava pessebres i regentava un cinema; un assassí impassible; soldats nacionals; una nena que va perdre la seva nina sota les bombes i la dona que feia flors amb les mans, entre d’altres.

També hi he reconstruït alguns episodis que han deixat una empremta especial en la memòria dels martorellencs. Com el d’un vespre que va marxar la llum i semblava que una de les químiques del municipi havia d’explotar, de tan alta i terrible que resultava la flama d’una de les seves xemeneies, per causa de la foscor regnant; o el d’aquella nit d’estiu en què van ploure bitllets, així, tal com sona, al barri del Pont del Diable, arran d’una fugida que va sortir malament (tot i que pels afortunats que eren allà aquella nit, va ser genial omplir-se’n les butxaques, és clar).

Us adjunto la portada, que ha dissenyat el meu cosí Joan Benavente, un artista.

6 comentaris:

  1. Jordi ets un crack! és una de les coses que tinc marcades i pendents per fer: escriure un llibre! no ha de ser fàcil però tu tens capacitat de sobres (com bé has demostrat)! m'encantaria llegir-lo! a on es pot comprar???

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Xavi, tu sí que ets un crack, company! hahaha
      A Barcelona, el trobaràs a la llibreria Espai Literari, a Gràcia (C/ Ramón y Cajal, 45)
      Salut i fins aviat!

      Elimina
  2. Ha sigut començar i ja no parar fins acabar. Aquesta desfilada de personatges entranyables m'ha recordat vivències personals que tornen amb una petita excusa.
    En Ramon, estimat veí de l'escala, era porter del cine. Jo anava amb ell, entrava de franc i des del galliner m'ho empassava tot.
    M'han agradat molt La dona que feia flors amb les mans, El sastre de Frank Capra, L'home que somiava pessebres, El tancament del cine...
    A Sant Joan l'última pel-lícula premonitòria va ser La casa de los horrores "Pagará por entrar, rezará por salir". L'endemà un espectacular incendi va destruir tota la platea, l'any 1985.
    M'he emocionat amb La nena que guardava les gotes de pluja, del país en blanc i negre, un relat molt bonic.
    I, en fi, que veig que tens una família de bandera, com la que tothom voldria. Avui he conegut el teu avi i la seva recepta de madalenes.
    Tant de bo puguis continuar fent el que t'agrada i escriure més llibres que se't dóna molt bé.

    Àngels

    ResponElimina
    Respostes
    1. Àngels, d'això es tractava, sí, de fer-los tornar a partir d'algun detallet, m'agrada que es vegi així, i que destaquis, entre d'altres, la dona que feia flors amb les mans (és la meva iaia, quan li digui s'emocionarà!).
      Déu n'hi do, no, això que expliques de l'incendi del cine, el 1985, just el dia després de tancar? Aquí hi ha una història.
      Tots tenim una família especial, perquè és la nostra, no? Gràcies per les teves paraules. Però sí: he tingut la sort de conèixer els quatre avis, i tres besàvies!
      Abraçada forta, amiga.

      Elimina
  3. Només dues cosetes:
    Queda molt clar, llegint el 2on pròleg, que la dona que feia flors amb les mans és la teva iaia Montserrat, i ben orgullosa que en deu estar del seu nét. -Volia recollir un tros de sol-
    El cine de Sant Joan no es va incendiar l'endemà de tancar sinó que el van tancar per causa de l'incendi, per aixó parlava de premonitòria la peli "La casa de los horrores".
    La viatgera del temps del teu blog. Potser aviat li tocarà a Grangé perqué ara vull començar La línea negra.
    Àngels

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt ben trobat, "la viatgera del temps del teu blog", hahaha, genial.

      Amb compte amb el mal que campa lliure a 'La línea negra'. T'encantarà :)

      Elimina