«La discreta presència del porter»

 
[L'Error.] L'error va ser no preguntar sobre el tatuatge del braç esquerre. Un periodista no pot deixar-se preguntes al pap. I com va dir David Remnick, director de la revista The New Yorker, en una interessantíssima entrevista a El País: «una bona pregunta és la que resulta inesperada». I aquella ho era: ¿D'on havia sortit i què representava exactament aquell dibuix que duia gravat a la pell el senyor Rogelio Pérez, president de l'Associació Sindical d'Empleats de Finques Urbanes, a qui vaig entrevistar aquest estiu? No ho sé. Però no tornarà a passar. Nota mental: hi ha més preguntes a fer (sovint molt més interessants) a banda de les que portem escrites a la llibreta, abans de començar.

[El Repor.] L'Eva diu que no necessita armes per fer la seva feina. «Només tinc un esprai per matar cuques», hi afegeix. I somriu. Però és que la seva sola presència és el millor mètode dissuasiu que existeix per evitar que els pispes s'escolin als domicilis de l'edifici del carrer d'Aribau de Barcelona, on treballa des de fa deu anys. L'Eva és una de les prop de sis mil persones que, encara avui, poblen les porteries i les consergeries de molts edificis de la ciutat...

Així començava el reportage que vaig escriure per a El Punt, l'agost passat, sobre la tasca preventiva que duen a terme els porters d'edificis de les grans ciutats, en aquest cas, Barcelona. El senyor Pérez, amb el seu bigotet d'una altra època, el seu tatuatge i la seva hospitalitat, va ser una de les persones amb qui vaig parlar, mentre em documentava.