Martorell negre

(Primeres línies del llibre Martorell negre. Un mort i moltes preguntes.)

El fulgor ataronjat d’un misto perfora la foscor.
La flama, petita i tremolosa, esgarrapa les tenebres en busca d’oxigen i il·lumina el rostre sense afaitar d’un home que té un cigarret apagat als llavis i les mans garratibades pel fred i l’excés d’alcohol. Els seus dits maldestres no encerten la punta del cigarret. El llumí se li escapa i cau a sobre d’una manta... que s’encén.
Vet aquí el punt d’inflexió fatal que precipita el tràgic desenllaç.
El foc no triga a abraçar també la màrfega i el catre de sota.
La claror mostra ara tota l’estança. Estreta, llòbrega i gèlida com una gruta. En un extrem, una porta tancada, i, en l’altre, una petita finestra amb barrots. L’home està assegut a terra, amb l’esquena recolzada contra la paret, lleugerament inclinat i boquejant com un peix acabat d’arrencar de l’aigua, desorientat i vençut.
La fusta corcada espetega i xiula. Les flames es recargolen i donen queixalades al catre, reflectides en la mirada absent del detingut.

*

–¿Però ho veus o no?
L’Andrea m’interroga amb els seus ulls foscos.
–Tot això ho has d’escriure. Això, i tota la resta –diu.
–Vols dir?
–I tant! –insisteix ella.
–Però de què serviria? Va ser un accident. Desafortunat i terrible. Però un accident al cap i a la fi. Tots els que ho van viure coincideixen a dir-ho.
–Desenterraries una història silenciada. Una història que ningú ha sentit mai sencera. Perquè ningú n’havia unit mai totes les peces, encara.
Somric, sense contestar.



(...)






.