Hi ha un moment molt boig i fascinant, a la presentació de Nuestra parte de noche (Anagrama, 2019) a la llibreria Gigamesh de Barcelona, en què l’escriptora i periodista Mariana Enriquez (Buenos Aires, 1973) confessa les històries que s’hi imaginava: volia escriure una cosa llarga, diu, però no sabia com de llarga (té 667 pàgines), i tot seguit afegeix que la primera història la somiava “molt Lovecraft, molt weird”; la segona, “molt It, molt Stephen King”; la tercera havia de ser una “novel·la anglesa victoriana, que va acabar sent rockera i dels seixanta”, i la quarta la volia “d’iniciació i terror modern, una novel·la urbana”. Però sobretot tenia clar que totes aquestes peces i més, ben imbricades, farien “una sola novel·la”.
Sense deixar respirar el públic, també diu que al final va veure que allò no era res més que la traducció de les seves obsessions. I les llista. La política, la dictadura, la repressió. La màgia negra. El rock. “Els homes així una mica espectaculars”, diu i somriu. I qüestions més fines. Com ara l’herència, la sang, i si és possible tallar amb un passat personal i històric, o si sempre acaba sent una condemna. Com ara ser jove en un moment i en un lloc determinats, la intensitat de les amistats juvenils. Com ara la malaltia i el que fa la malaltia amb els nostres cossos. I Donoso, i Sabato, i Clive Barker, i Shirley Jackson… I també una crònica periodística falsa (que és una de les parts del llibre): crònica pel format, pel llenguatge i pel punt de vista, però pura ficció, tot malèvolament i genialment inventat.
Tot plegat havia d’acabar armant un fris, diu, un sistema solar. Aquesta novel·la que no pot ser més fosca, vaja, ni més brutal, ni més sensual, ni més pertorbadora, ni més magnètica. I que, precisament per aquesta intensitat, només provoca o rebuig o adhesions apassionades com aquesta: que l’acabo de llegir i necessitava celebrar-la.
Hi ha un pare, Juan, que fa de mèdium per a una societat secreta (“la Orden”), gent poderosa que venera una deïtat terrible i antiga i sanguinària (“la Oscuridad”). Hi ha son fill, Gaspar, a qui Juan vol allunyar de tot això perquè no hagi de patir com ell, lligat a unes cerimònies que el consumeixen, a un poder que l’encadena. Hi ha la mare: no n’explico res expressament, ja ho llegireu. Hi ha la família, i també hi ha l’Argentina de la dictadura militar, i el Londres psicodèlic, i els orígens africans d’aquest ritu pervers. I un fotimer de referents històrics, literaris, musicals, antropològics, que Enriquez no va haver de documentar per a la novel·la perquè són coses que sempre li han interessat. I això es nota en el resultat final: la melodia que en resulta sona plena de matisos. Perquè no és que l’autora sàpiga de què parla, és que són obsessions que la vertebren.
Hi ha un altre moment molt boig i fascinant, en aquest cas a la presentació del recull d’articles El otro lado. Retratos, fetichismos, confesiones (Ediciones Universidad Diego Portales, 2020), amb Leila Guerriero, en què Enriquez diu que ella té una mena de panteó dins del qual va posant-hi gent, va inventant-se “germandats estètiques”, és a dir, va constel·lant interessos i esgotant filons que la porten a altres filons, i tot són troballes i tot li va formant un univers propi fosc i vibrant. És molt bo sentir-la. Veus com funciona una ment creativa que basteix els seus textos a partir de passions, i amb un talent fulgurant, i també amb ofici, esclar: l’ofici de la pedra que ha picat fent de periodista cultural des de molt jove i l’ofici, si se’n pot dir així, o potser és millor dir el múscul, que ha adquirit llegint de manera insaciable.
Un altre moment impagable és quan confessa que això d’usar formats periodístics quan escriu contes o novel·les, això de no tenir por d’empeltar la ficció d’estructures de la no-ficció, no li ve de la seva experiència laboral sinó d’haver llegit Carrie, de Stephen King, novel·la en què el de Maine intercalava notícies (inventades per ell) i funcionava: el resultat era encara més esfereïdor.
Tota l’obra d’Enriquez (relats, columnes, cròniques, novel·les) s’alça en aquest univers que ella mateixa s’ha anat construint, el panteó que dèiem, visceral, eclèctic, riquíssim, viu. Pels seus articles hi desfilen Joyce Carol Oates (“una fragilitat que emmascara la voluntat d’un tifó”), Kurt Cobain (“massa complex i problemàtic per permetre la síntesi”), Nick Cave (que “va de crooner seductor a predicador dement somiat per Flannery O’Connor”), Jack l’Esbudellador, Bram Stoker, Poe, Mark Ruffalo (“cap personatge és banal si li cau a ell”), Sylvia Plath, Charles Manson, River Phoenix… Una veritable festa.
Enriquez va ser addicta a la ouija durant anys, un plaer inigualable, pagà, adolescent, diu. Va arribar a tenir un quadern farcit de missatges del més-enllà, que va perdre en una mudança. Va escriure un conte, inclòs a Los peligros de fumar en la cama (Anagrama, 2017), en què filles de desapareguts durant la dictadura argentina (1976-1983) miren d’invocar els seus pares i mares. Diu que la realitat ofereix escenes i metàfores que remeten a aquells anys cada dia. Diu que, ara per ara, el terror és la seva manera de posar sobre la taula temes polítics, passats o presents, que impregnen la vida quotidiana del seu país: la dictadura, la repressió, les sagnants desigualtats socials, l’aporofòbia. Atenció: no vol dir que cada relat seu sigui un relat polític, vol dir que, de tant en tant, les seves històries fosques duen, sota la pell, un petit cavall de Troia.
“La casa de Adela” (de Las cosas que perdimos en el fuego, Anagrama, 2016), per exemple, és una obra mestra de només 16 pàgines, de pur terror, de què passa quan enmig d’una situació quotidiana s’hi desplega —molt lentament, però imparable— una cosa insuportable. I alhora és també la llavor d’una de les trames de Nuestra parte de noche. Que ja ho hem dit, que tot suma i tot alimenta l’horror, en l’univers Enriquez: “Ella se entusiasmó: una casa embrujada tan cerca, en el barrio, a dos cuadras apenas, era la pura felicidad. Vamos a verla, dijo”.
PUBLICAT PER JORDI BENAVENTE A CATORZE
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada