13/1/22

El vent, les abelles, la biblioteca de casa

Vaig acabar l’any amb Enric Casasses, Pau Riba i Montserrat Roig a la tauleta de nit (un dia em caurà la pila al cap i m’hi quedaré, enterrat i feliç). Soc així, necessito certes lectures per l’electricitat i el vertigen i la bellesa —les endorfines— que contenen. Hi subratllo frases, versos, troballes, per poder tornar-hi sempre que em calgui: em sostenen quan més foscos tinc els dies.

Casasses anotant, aquelles setmanes que va ser al sud de Suècia l’estiu del 1980 (Diari d’Escània i Univers endins, Empúries), “en aquestes terres no ets mai a més de tres o quatre passos del bosc, tot és bosc. O llac”. Riba cantant, després d’haver-ho escrit a Formentera (Pau Riba en 20 cançons, de Ramon Moreno, Cal·lígraf), “i deixarem que les abelles / se’ns enduguin els pensaments al rusc / per fer-ne mel”. Roig reivindicant una droga molt especial (Digues que m’estimes encara que sigui mentida, Edicions 62): “Sentim un gran plaer quan mentim. Quan fem la mentida creïble, quan seduïm l’altre, que potser sap que mentim i que ens està demanant que continuem mentint. (…) La mentida, és a dir, la literatura, és una droga”.

De Casasses, entre altres coses, me’n fascinen la llengua i el punt de vista, sempre dringants, sempre originals: “A les dotze jo tenia a l’esquena una traïció i a la part de darrere de les cuixes una rebel·lió”. De Riba, la percepció alterada i tranquil·la alhora, la saviesa: “malalt de poesia / us pensareu que és tot una mentida / i jo no us diré ni sí ni no”. I de Roig, la batalla, el talent i la rabiosa modernitat de la seva literatura, fins i tot quan feia periodisme, fins i tot ara que fa trenta anys que ja no hi és: “Hem de ser cautelosos amb els mots, perquè només el nom de les coses és innocent”.

¿Que si llegeixo com qui pica entre hores, jo, en comptes de com qui s’entaula disposat a acabar-s’ho tot? Sí, ho confesso, va com va, segons com em llevo i com tinc alineades les dèries aquell dia. Segueixo la màxima de Palau i Fabre, “sortós qui ha començat mil llibres sense acabar-ne cap”. I de mica en mica els vaig acabant… O no. Però que cadascú llegeixi el que vulgui i com vulgui, no?

El poeta mexicà Mario Santiago llegia a la dutxa, deia Roberto Bolaño (“y lo peor es que eran mis libros”). N’hi ha que llegeixen caminant. O bressolant el fill. O mentre bullen la col, o esperen que els agafi el son, o fan cua per fer-se una PCR. O per no estudiar. O per no saltar. O per enganyar la gana. O per oblidar que el rodalies de torn els ha tornat a deixar penjats entre L’Hospitalet i Sants.

A vegades em pregunto com podria fer aquest regal als meus nanos; fer-los lectors, vull dir. Però sé que no depèn de mi. Que no és la flor qui escampa el pol·len, sinó el vent. O les abelles. I recordo Patti Smith: “He estat una mare que bàsicament intenta no sermonejar i que deixa les portes obertes: les de casa meva i les de la meva biblioteca”.


PUBLICAT PER JORDI BENAVENTE A CATORZE.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada