Henry Chinaski, a la ficció; el vell Hank, per als amics. Un autor controvertit, llegit avui: titllat de masclista, enaltit per la seva tendresa, rude i empàtic al mateix temps. Abans d’escriure això vaig trucar a una amiga que també s’ho havia llegit tot, d’ell, quan érem joves, i que, com jo, encara en destaca la duresa i la noblesa del pària maleït, el foc de la seva literatura; però ara mateix, em va dir, el troba indefensable. En canvi l’escriptora francesa Virginie Despentes diu que va començar a llegir Bukowski als tretze anys i que hi torna sempre que se sent perduda o deprimida, perquè “els seus llibres són com amics”, malgrat la “merda masclista”.
Bukowski ha inspirat (ell que només volia que el deixessin tranquil: anar a l’hipòdrom, follar, emborratxar-se, escriure) una colla d’imitadors del seu estil enganyosament senzill, de frase curta i d’anar al gra; però l’energia de Bukowski és inimitable. La prosa descarnada, el nihilisme sorneguer i, alhora, l’èpica que era capaç d’imprimir-hi: “La música clàssica, els puros, l’ordinador, fan que l’escriptura balli, cridi, rigui —deia cap al final dels seus 73 anys—. Aquest malson de vida també hi ajuda”.
Ho veia tot molt negre però se’n fotia del mort i de qui el vetlla. I malgrat tot, era un vitalista, convençut que, quan tens clar l’objectiu, cal anar sempre fins a les últimes conseqüències (busqueu el seu poema “Roll the dice”). El seu objectiu era escriure, rotundament i amb la màxima simplicitat, sobre la classe treballadora de la seva època, parlant sempre en primera persona: misèries, somnis, desesperació, resistència. Reconeixia un mestre: John Fante (busqueu-ne Pregunta-ho a la pols; amb pròleg del mateix Bukowski).
Abans de fer de carter (Correus és una mena de crònica dels anys previs a dedicar-se de ple a l’escriptura), va treballar en escorxadors, supermercats, gasolineres, de rentaplats, fregant vagons de tren, de camioner, de peó de fàbrica. I tot això és el que retratava, sense floritures: “Podria usar el més sofisticat dels llenguatges, però crec que al final les paraules que se salvaran seran les petites paraules essencials que diem de veritat”.
Dimarts, vaig voler ser a la Finestres perquè quan era adolescent (i tot em semblava un caos o una nàusea) Bukowski em confortava: era sòrdid i lluminós alhora, era violent quan calia tornar-s’hi, però també era tendre (busqueu el seu poema “The bluebird”). A Correus —escrita en dinou dies—, s’hi renega, s’hi carda, s’hi pega, s’hi tornen bojos alguns personatges, “vaig fotografiar-hi la realitat sense sermons”, deia; però també hi ha empatia, i un narrador que no jutja, mostra. Bukowski bevia molt, follava tant com podia (no tant com bevia), treballava del que calgués, i escrivia, dinamitant els límits de l’autoficció. “El noranta-cinc per cent és veritat i la resta, narració”, deia; i també que “l’art és la seva pròpia excusa: o és un poema o és un tros de formatge”.
Sense l’editorial Anagrama, que va traduir-lo gairebé tot al castellà (Mujeres, Factótum, Peleando a la contra…), aquest idil·li nostre amb Bukowski no hauria estat possible: dimarts també vam brindar per l’Herralde. En català n’havíem pogut llegir el recull de relats La màquina de cardar (Edicions 62) amb traducció de Dolors Udina. Ara, Quid Pro Quo —catàleg eclèctic i brillant, que continua creixent— publica Correus, amb la veu de Martí Sales:
“M’emborratxava tant i tan sovint que semblava una mofeta pudent al purgatori. Una nit, a la cuina, fins i tot vaig acabar amb un ganivet de carnisser al coll i vaig pensar: ei, tranquil, nano, que potser la teva filleta vol que la duguis al zoo. Gelats, ximpanzés, tigres, ocells verds i roigs, el sol que es ponia i li tocava els cabells, el sol que es ponia i tocava els pèls dels teus braços, ei, tranquil, nano.
Quan vaig tornar en si, era al menjador del meu pis, escopia a la catifa, m’apagava els cigarros als canells, rient. Boig per tancar.”
Als divuit anys, Bukowski era el millor company de viatge que podia tenir. És, també, quan vaig devorar El mite de Sísif, d’Albert Camus, que deia allò que l’únic problema filosòfic realment important és el suïcidi; és a dir, valorar si val o no val la pena viure la vida. Jo tenia un 386 i em tancava a l’habitació i escrivia coses que no anaven enlloc, però almenys així no em quedaven a dins. I tot em semblava hostil, i buit, però tenia Bukowski al costat dient-me “recorda els gossos vells que van lluitar tan bé. Hemingway, Céline, Dostoievski, Hamsun. Si creus que no van tornar-se bojos, en habitacions minúscules, com t’està passant a tu ara, sense dones, sense menjar, sense esperança, és que no estàs a punt. Beu més cervesa.”
O això altre, tan actual: “El capitalisme ha sobreviscut al comunisme. I ara es devora a si mateix”. I el més fotut és que aquest “a si mateix” som nosaltres, i Bukowski ho sabia, perquè havia tingut moltes feines de merda, dures, alienants. I encara hi ha imbècils que volen supermercats amb treballadors (amb esclaus) que et portin la compra a casa en deu minuts.
“L’ànima d’un home, o la seva absència, es farà palesa quan estampi les seves paraules en un foli en blanc”, va escriure Bukowski. Llegiu-lo, i decidiu vosaltres mateixos si tenia o no tenia ànima. Jo hi estava en deute; amb la seva fúria, les seves contradiccions, la seva humanitat.
PUBLICAT PER JORDI BENAVENTE A CATORZE.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada