«La discreta presència del porter»

 
[L'Error.] L'error va ser no preguntar sobre el tatuatge del braç esquerre. Un periodista no pot deixar-se preguntes al pap. I com va dir David Remnick, director de la revista The New Yorker, en una interessantíssima entrevista a El País: «una bona pregunta és la que resulta inesperada». I aquella ho era: ¿D'on havia sortit i què representava exactament aquell dibuix que duia gravat a la pell el senyor Rogelio Pérez, president de l'Associació Sindical d'Empleats de Finques Urbanes, a qui vaig entrevistar aquest estiu? No ho sé. Però no tornarà a passar. Nota mental: hi ha més preguntes a fer (sovint molt més interessants) a banda de les que portem escrites a la llibreta, abans de començar.

[El Repor.] L'Eva diu que no necessita armes per fer la seva feina. «Només tinc un esprai per matar cuques», hi afegeix. I somriu. Però és que la seva sola presència és el millor mètode dissuasiu que existeix per evitar que els pispes s'escolin als domicilis de l'edifici del carrer d'Aribau de Barcelona, on treballa des de fa deu anys. L'Eva és una de les prop de sis mil persones que, encara avui, poblen les porteries i les consergeries de molts edificis de la ciutat...

Així començava el reportage que vaig escriure per a El Punt, l'agost passat, sobre la tasca preventiva que duen a terme els porters d'edificis de les grans ciutats, en aquest cas, Barcelona. El senyor Pérez, amb el seu bigotet d'una altra època, el seu tatuatge i la seva hospitalitat, va ser una de les persones amb qui vaig parlar, mentre em documentava.

Martorell negre

(Primeres línies del llibre Martorell negre. Un mort i moltes preguntes.)

El fulgor ataronjat d’un misto perfora la foscor.
La flama, petita i tremolosa, esgarrapa les tenebres en busca d’oxigen i il·lumina el rostre sense afaitar d’un home que té un cigarret apagat als llavis i les mans garratibades pel fred i l’excés d’alcohol. Els seus dits maldestres no encerten la punta del cigarret. El llumí se li escapa i cau a sobre d’una manta... que s’encén.
Vet aquí el punt d’inflexió fatal que precipita el tràgic desenllaç.
El foc no triga a abraçar també la màrfega i el catre de sota.
La claror mostra ara tota l’estança. Estreta, llòbrega i gèlida com una gruta. En un extrem, una porta tancada, i, en l’altre, una petita finestra amb barrots. L’home està assegut a terra, amb l’esquena recolzada contra la paret, lleugerament inclinat i boquejant com un peix acabat d’arrencar de l’aigua, desorientat i vençut.
La fusta corcada espetega i xiula. Les flames es recargolen i donen queixalades al catre, reflectides en la mirada absent del detingut.

*

–¿Però ho veus o no?
L’Andrea m’interroga amb els seus ulls foscos.
–Tot això ho has d’escriure. Això, i tota la resta –diu.
–Vols dir?
–I tant! –insisteix ella.
–Però de què serviria? Va ser un accident. Desafortunat i terrible. Però un accident al cap i a la fi. Tots els que ho van viure coincideixen a dir-ho.
–Desenterraries una història silenciada. Una història que ningú ha sentit mai sencera. Perquè ningú n’havia unit mai totes les peces, encara.
Somric, sense contestar.



(...)






.