'El camino de la magia' , antologia de relats fantàstics a càrrec de John Joseph Adams, o quan vam creure'ns mags i fetilleres capaços de l'impossible

Repartir llenya o fer ús de la màgia... Si heu jugat a rol, ja sabeu per on vaig. Hi ha dues classes de jugadors (o així era durant els feliços noranta i primers dos mil, quan hi jugava jo): els que frisen per fer servir la força bruta i els amants dels encanteris. D’una banda, nans, elfs o homes aguerrits, guerrers o exploradors, amb armadura o cota de malla. I de l’altra, aquells enigmàtics barbuts amb la túnica desgastada i grisa (el model Gandalf sempre ha sigut dels més sol·licitats: encara tinc la figureta de plom, pintada i tot, a casa). 

Quan en una partida a El senyor dels Anells o d'altres jocs arriba el moment de lluitar (que sempre arriba, per molt d’investigar i de diplomàcia que sigui la campanya), el grup es divideix entre els impacients per treure a passejar el "ferro" (destrals, espases, masses) i estavellar-lo contra la closca del dolent de marres, i els que som més de deixar passar uns quants torns, lluny del sidral, concentrats i acumulant prou energia màgica fins que arribi el moment de llençar un sortilegi que desequilibri el combat. Una acció llampec i inesperada, que brolla de la punta del nostre dit índex i deixa tothom, enemics i amics, amb un pam de nas.

“Las acciones del mago cambian la vida del héroe para siempre”, que diu l’editor nord-americà, especialista en el gènere fantàstic, John Joseph Adams. 

La contundència inapel·lable d’un atac obert cos a cos contra l’elegància i l’efecte sorpresa de la màgia (a no sé que l’encanteri faci llufa, que també passa). Guerrers i soldats, contra mags i animistes. N’hi ha per a tots els gustos, però jo era del segon grup. On hi hagi un “adormir”, un “paralitzar”, un “confondre”, un “raig” o una “bola de foc” (quan el nivell del personatge t’ho permet), que s’apartin els cops, els talls i les perforacions. Per no parlar de fer sorgir un halo de llum del palmell de la mà, de controlar una fera, de levitar o de fer-se invisible. 

“Leer sobre magia equivale a despertar un sueño antiguo que anida en la mente humana. El sueño de la aventura y la curiosidad, del milagro”. 

Per això quan vaig descobrir El camino de la magia (Minotauro, 2012), una antologia de relats de gènere medieval fantàstic de més de 600 pàgines, a càrrec de l’editor John Joseph Adams, amb peces signades per mestres com ara Orson Scott Card, Neil Gaiman, Ursula K. Le Guin, Lev Grossman o George R. R. Martin, entre d’altres més de trenta autors de referència, no me’n vaig saber estar. 

Llicenciat en Llengua Anglesa a Florida, John Joseph Adams (Nova Jersey, 1976) és també responsable de l’antologia Zombies (Minotauro, 2009), que incloïa relats de Dan Simmons, Joe Hill, George R. R. Martin i Stephen King, entre d’altres. Solvència contrastada en això de compilar bona i variada ficció de gènere, doncs. 

L’hipnòtic relat que enceta El camino de la magia, ‘En las tierras perdidas’, és de l’autor de la saga 'Cançó de Gel i Foc'. La protagonista és una misteriosa fetillera, Gray Alys, que rep un encàrrec doble i contradictori que l’obligarà, com és habitual, a ser més llesta que els seus clients i a desplegar tot el seu poder. Martin explota una vegada més el mite de les terres llunyanes i salvatges, escenari fèrtil en éssers monstruosos (“criaturas salidas de las leyendas y las pesadillas, seres encantados y seres malditos”) i fets increïbles, com la capacitat d'alguns personatges de transformar-se en un ós, un àguila o un llop. 

'En las tierras perdidas' és el primer. Però El camino de la magia té 31 relats més, protagonitzats per mags, bruixes i fetillers de tot tipus. Passin i gaudeixin de l’espectacle.