11/11/20

Quan la lluna desapareix ('Satèl·lits')

Deia Bolaño que els relats s’han d’escriure de tres en tres o de cinc en cinc. I si t’hi veus amb cor, fins i tot de nou en nou o de quinze en quinze. Elisenda Solsona (Olesa de Montserrat, 1984) en va escriure vuit i els va reunir al llibre Satèl·lits (Males Herbes, 2019), cosits entre ells amb una estranya premissa: la lluna ha desaparegut. No hi és. I és possible que trigui anys a tornar. Molts anys. “La Terra ja no l’atrau”. Un dels personatges d’una de les històries mira per la finestra, i Solsona escriu: “Sembla que d’un moment a l’altre el color negre s’hagi de desbordar i rebentar els vidres i ofegar-nos”. Així de bé ho pela aquesta narradora, així d’inquietant. 

Per no parlar de com fixa els paràgrafs, com els talla, frase a frase en alguns casos (no sempre: són 221 pàgines i escull molt bé el moment), i el resultat és un efecte poètic (ritme i sentit) que també contribueix a l’atmosfera d’estranyesa del conjunt. Després hi ha la manera de narrar, en una tercera persona molt visual i precisa. Solsona té un màster d’escriptura cinematogràfica i és com si estiguéssim veient una pel·lícula. El Lynch de Mulholland Drive, el Von Trier de Melancolia, el Marques-Marcet d’Els dies que vindran. Satèl·lits va ser, de fet, una de les quatre obres seleccionades per la iniciativa TABOO’KS de l’ultim Festival de Sitges: hi ha productores de cinema fantàstic pensant-s’ho, i dits creuats a can Males Herbes.

I algú dirà: molt bé, això és el com, però de què va, de què parla exactament un cop desplegada la premissa de la desaparició del nostre satèl·lit natural, què en fa, Solsona, de tanta foscor. Mirar cap endins, esclar. Disseccionar sentiments. Radiografiar la incomunicació que ens corca. Mostrar els desitjos i els traumes i les pors que carretegem pel món. Narrar què fem quan ens quedem sols en la nit, o quan passen coses que no havien passat mai ni semblaven possibles. Això de la lluna, per exemple. O coses encara més terribles. 

publicat per Jordi Benavente a Catorze,

Cap comentari:

Publica un comentari