25/8/20

Entrevistes desbordades



“Crec que començaré per treure’m les sabates”, diu. I se les treu. Ara l’esquerra, ara la dreta, i encabat, els mitjons. Ho deixa tot, suaument, allà mateix, i afegeix: “És que calçat no pots contestar una pregunta com aquesta”. És Werner Herzog, els peus nus sobre la moqueta de l’habitació 666. Diu que, de fet, no veu que la situació sigui tan dramàtica com insinua la pregunta, i ho desenvolupa al llarg de tres minuts.

Som a l’any 1982, al Festival de Cinema de Cannes. El també director de cinema alemany Wim Wenders ha convidat quinze col·legues de professió a respondre –per separat, sols davant d’una càmera de 16 mm, en una mena de selfie-entrevista– un petit qüestionari sobre el futur del cinema. El resultat és el documental Room 666. Amb aquest gest inicial de descalçar-se, tan teatral i alhora tan primitiu, Herzog ve a dir (o això vol llegir-hi qui signa aquest article) que hi ha preguntes que no es poden respondre de qualsevol manera, preguntes que no accepten guies que les vulguin contenir. Ve a dir que hi ha moments per editar i que hi ha moments per deixar que l’acció es desbordi. Parlem d’Herzog, l’home que va caminar, tot sol, de Munic a París, travessant furibundes tempestes de neu, convençut que, fent-ho, salvaria una amiga malalta. (I l’amiga es va salvar.)

El llenç panoràmic de Susan Sontag

L’any 1978 el periodista nord-americà Jonathan Cott va entrevistar l’assagista, escriptora, dramaturga, filòsofa i activista política Susan Sontag per a la revista Rolling Stone durant dues jornades, la primera a París, i l’altra, al cap d’unes setmanes, a Nova York. Sontag ja havia publicat, entre altres assajos, Sobre la fotografia (Arcàdia, 2019), un clàssic de la història de la crítica d’art; i estaven a punt de sortir La malaltia i les seves metàfores (escrit després de ser operada per un càncer de mama) i un recull de relats.

La conversa, que va durar més de dotze hores, va començar per aquí, que no és poca cosa, però tot seguit va obrir-se, pletòrica, en diverses direccions, com un castell de focs, i Sontag va fer-hi lluir temes com la música, la literatura, l’art, la guerra, el sexe, la mort, la filosofia, l’estètica i el feminisme, entre altres. “És necessari un llenç, ja que no és possible que els colors flotin en l’aire”, havia escrit al seu dietari uns anys abans. La conversa panoràmica que va tenir amb Cott va ser un llenç enorme que ella va aprofitar per dir-hi de tot. “M’agraden les entrevistes perquè m’agrada parlar amb la gent, em salva de ser una ermitana. Conversar em dona la possibilitat de saber què penso”, admetia. Transcrita íntegra per Cott, aquesta llarga conversa –a la revista se’n va publicar només un terç– conforma La entrevista completa de Rolling Stone (Alpha Decay, 2019). Sontag “no parlava amb frases sinó amb paràgrafs expansius i mesurats. Emmarcava i elaborava els seus pensaments amb exactitud”, escriu Cott al pròleg. “La generositat i la fluïdesa de la seva conversa manifestava el que els francesos anomenen una borratxera de la parla (ivresse du discours)”, afegeix.

David Foster Wallace ‘on the road’

El març de 1996, cap al final de l’esgotadora gira promocional de la seva mastodòntica novel·la La broma infinita, David Foster Wallace va acceptar rebre a casa seva David Lipsky, a qui Rolling Stone havia encarregat un reportatge. Lipsky va passar-se cinc dies amb Wallace (a qui idolatrava), va compartir-hi centenars de quilòmetres en una mena de road movie feta d’autopistes, cafeteries, presentacions, centres comercials i molta, molta xerrera. Incontenible i valuosíssima. Van parlar sobre “a què aspirar, com ser bona persona, com llegir, com escriure, com pensar en els altres”. “Jo vaig fer-li preguntes i ell va explicar-me la seva vida”, explica Lipsky, que va gravar-ho tot.

Al final, l’article que li havien encarregat no va veure la llum; només anys després, arran de la mort, als 46 anys, de l’escriptor, va publicar-ne una semblança, amb què va guanyar el National Magazine Award. La transcripció íntegra d’aquells cinc dies a la carretera amb l’autor d’Una cosa teòricament divertida que no tornaré a fer, conforma el llibre Aunque por supuesto terminas siendo tú mismo (Pálido Fuego, 2017). “El material abans que el director es posi a seleccionar, l’única manera d’escriure sobre David de la qual crec que ell no hagués abominat”, assegura Lipsky. Una altra bona mostra de què passa quan una entrevista es desborda. Amb perles com quan Wallace diu que li “encantaria fer un retrat d’un de vosaltres en l’acte de fer-me un retrat a mi. Una cosa súper postmo i divertida. Seria interessant. I em serviria per recuperar cert control”. I amb la prosa torrencial, travessada per centenars de referències i digressions, que caracteritzava el malaguanyat geni; una conversa que sona “igual que els seus textos, David era un escriptor tan natural que era capaç de parlar en prosa”. (Curiós: com allò dels “paràgrafs expansius i mesurats” de Sontag.)

A la selva, amb Vázquez Montalbán

El desembre de 1997, el subcomandante insurgente Marcos va escriure una carta a “Manuel Vázquez Montalbán i/o Pepe Carvalho” per transmetre-li unes reflexions sobre un article de l’escriptor i periodista català, i també, deia, per saludar-lo. “La bona literatura estén ponts insospitats”, va escriure-li. I se n’acomiadava convidant-lo a visitar-lo, i pregant-li que, arribat el cas, li portés “uns xoriços”.

Al cap de poc, Vázquez Montalbán i el mític portaveu emmascarat de l’Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional (EZLN) es trobaven en un punt secret però concret de la selva Lacandona. L’escriptor va posar quatre quilos de xoriço Guijuelo sobre la taula i, tot seguit, va deixar-li clar al subcomandante que d’aquella trobada en sortiria, primer, “un reportatge”, però que després “el deixaria anar a la plena llibertat d’un opuscle o un libel o un pamflet”; deixaria que l’entrevista es desbordés, vaja, en el que acabaria sent Marcos: El señor de los espejos (Aguilar, 1999), un llibre que inclou la transcripció (cent pàgines, amb acotacions literàries) d’aquella conversa, i dues línies que semblen fetes per a aquest article:

Vázquez Montalbán: No t’alarmis, fins i tot les entrevistes tenen un final.

Marcos: Tenim tot el temps que necessitis, no et preocupis.

El reportatge, publicat a El País el mateix 1999 amb fotos de Guiomar Rovira, condensava l’essència de la trobada; el llibre la mostra íntegra, amb un Marcos en la seva salsa: “Ningú ens mirava quan teníem el rostre al descobert, ara ens estan veient perquè tenim el rostre cobert (...) Comparem la mida i el sentit de les màscares [dels polítics] i de les nostres”. Impossible resumir aquesta entrevista riu, més enllà de dir que Vázquez Montalbán hi dona una lliçó de com cal documentar-se (a plaer, apassionadament) abans de plantar-se a la selva davant d’algú tan carismàtic; i que Marcos hi demostra cultura (política, i de l’altra), discurs i capacitat de seducció. “Ens acomiadem a l’última llum de les últimes espelmes. Ombres emmascarades, els zapatistes s’allunyen per un túnel de silenci”, escriu l’autor de Y Dios entró en La Habana.

L’últim periodista que va preguntar per Macondo

El febrer de 2006, el periodista Xavi Ayén va publicar a La Vanguardia la que seria l’última entrevista concedida pel premi Nobel de Literatura Gabriel García Márquez poc abans d’anunciar que deixava d’escriure. Després d’aquest anunci històric, centenars de mitjans de comunicació d’arreu del món van fer-se ressò de la peça. “És l’exclusiva més gran que he tingut mai”, diu Ayén entrevistat per correu electrònic. I admet que la seva “frustració més gran” és que García Márquez no l’autoritzés a gravar “les més de tres hores de conversa” que van tenir.

A l’autor de Cien años de soledad li preocupava molt la qualitat literària dels textos. “Creia que si el punt de partida era la transcripció de l’oralitat, les frases hi perdrien, estèticament, i que era molt millor reconstruir-les a partir de les notes”, recorda Ayén, que porta vint anys fent de periodista literari. En aquest temps ha entrevistat una multitud d’escriptors, poetes, contistes, assagistes, amb o sense Nobel. El 2009 va publicar Rebeldía de Nobel (El Aleph Editores) converses amb 16 guardonats pels acadèmics suecs, i posteriorment La vuelta al mundo en 80 autores (Libros de Vanguardia, 2016).

El millor afalac que pots fer-li a un escriptor per trencar el gel, assegura, és “demostrar que t’has llegit el seu llibre”; després està clar que l’ideal és no tenir límit de temps. Cosa que passa poques vegades. Un altre problema és l’espai disponible a l’hora de publicar la peça. “Tots els que fem entrevistes afrontem la dolorosa tasca d’haver de retallar-les; de vegades ho visc com una mutilació, i d’altres, constato que guanya la versió curta”, reconeix. Amb tot, Ayén admet que té guardades “unes quantes bales”. Una d’elles podria ser “una entrevista-Frankenstein a partir de les moltes que vaig fer-li a l’agent literària Carmen Balcells”. Estem parlant del periodista que va guanyar el Gaziel amb Aquellos años del boom: García Márquez, Vargas Llosa y el grupo de amigos que lo cambiaron todo (Debate, 2014).

Després de tant anys de fer d’esponja, llibreta i bolígraf en mà, es confessa un enamorat de les entrevistes “de luxe, les immersives”. Aquelles en què pots compartir hores, o dies, amb l’entrevistat, que és la manera, diu, de poder mostrar el personatge “des de diverses perspectives, com en una sèrie de televisió”. Somni que ja ha complert per exemple amb Mario Vargas Llosa, José Saramago i Wole Soyinka. Així, “espiant-ne la vida quotidiana, m’agradaria poder entrevistar també a Woody Allen, Angela Merkel, Don DeLillo, Michel Houellebecq...”. L’últim periodista que va preguntar per Macondo té una bona llista i molts anys encara per davant.

Publicat per Jordi Benavente a ReportCat

 

Cap comentari:

Publica un comentari