Entrevistar Borges, als 22 anys! La carxofa de Julià Guillamon

Publicat a LA LLANÇA

Saber improvisar —i caure sempre dret— és indispensable. En periodisme i a la vida. Però què passa si només tens vint-i-dos anys, i no ets periodista sinó estudiant de Filologia Catalana però ja escrius a l’Avui, i t’envien a entrevistar Jorge Luis Borges? Fem una petita pausa dramàtica, per poder-nos-ho imaginar: Borges en persona, amic meu, l’autor de Ficciones, El Aleph o El libro de arena.

L’escena —l’aventura— és real, i va protagonitzar-la l’escriptor i crític literari Julià Guillamon (Barcelona, 1962), que aquest dimarts al vespre ha estat a la nau de l’editorial Comanegra, acompanyat pels periodistes Montserrat Camps i Jordi Nopca, per presentar Deu entrevistes, un llibre que, a banda de la de Borges, inclou també les que el jove Guillamon (“les feines de responsabilitat obliguen a espavilar-se”) va fer a Pere Calders, Quim Monzó, Giorgio Bassani, Maria Aurèlia Capmany, Terenci Moix, Joan de Sagarra, Sisa, Pau Riba i Robert Coover, durant la dècada dels 80, per a l’Avui i Lletra de canvi.

“Jo he sigut un privilegiat total, a la vida. M’ha anat tot de cara, sempre. Quan em va fitxar l’Agustí Pons a l’Avui, jo anava al diari cada dia però ell em deia ‘tu no fotis res, dedica’t a preparar l’entrevista’, i jo llegia molt, m’ho llegia tot, i després arribava allà, un nano de vint-i-dos anys, començava a preguntar coses concretes dels llibres, i els autors quedaven impressionats”. Vet aquí, doncs, una part del Mètode Guillamon explicat per ell mateix, que també diu que va tenir sort que el precedissin la Montserrat Roig i el Baltasar Porcel, “que havien entrevistat sistemàticament a tot déu”. I no només això: “Les entrevistes de la Roig estan fetes amb el ganivet a la boca, sempre polemitzava, es barallava i contradeia els entrevistats. I el Porcel tenia l’actitud del paio que venia del poble, d’Andratx, i que havia triomfat, i se’n reia una mica dels personatges. Eren entrevistadors heavies”, afirma Guillamon. “I de cop apareixies tu, com un noi càndid, que t’ho havies llegit tot, i això creava bon rotllo”.

Aquestes Deu entrevistes són peces llargues en què no importa tant l’excusa de l’actualitat com la conversa distesa i en profunditat. Hi trobem a Quim Monzó, “que per a mi era com un germà gran” i que està “en plena forma i les fot amb tota la seva mala llet”; Terenci Moix, que està “estupendo, s’havia separat de l’Enric Majó i s’havia posat cabell”; Joan de Sagarra, “implacable, que fotia unes castanyes increïbles”; la Capmany, “que era una persona extraordinària i molt positiva, i això que al final li foto el dit a l’ull perquè li vaig dir: tu creus que t’has de dedicar a fer de regidora?”.
Pel gust de parlar sense pressa

Guillamon, Camps i Nopca coincideixen que actualment costa que els mitjans comprin aquest tipus de peça: ja només s’entrevista per coses concretes i no pel gust de parlar de tot i sense pressa. A l’entrevista amb Borges, per exemple, la menció al llibre que venia a presentar es fa al final, i fins aquell moment la conversa fa una marrada interessant, segons la curiositat de l’un i la predisposició de l’altre.

És evident que l’autor de La ciutat interrompuda no va ser l’únic que va entrevistar Borges en la seva última visita a Barcelona [l’argentí va morir l’any següent], però només ell va trencar el gel parlant-li del seu mestre: “El primer que vaig fer, en comptes de preguntar-li per ell, va ser preguntar-li per qui ell considerava el seu mestre, Macedonio Fernández... I llavors es va deixar anar”, recorda Guillamon. Un cop publicat a l’Avui el resultat, la cap de premsa d’Alianza va trucar l’Agustí Pons per dir-li que Borges n’havia quedat molt content i que havia dit “quin noi més simpàtic, no sembla català”.

Guillamon no sap on va quedar la cinta de casset on va enregistrar aquella conversa (que ara, íntegra, seria un document històric). Tampoc no va demanar-li al fotògraf Ferran Cendra que li fes cap foto amb el creador de Tlön, Uqbar, Orbis Tertius. “El món era així, cada dia era com una festa, avui tenies el Borges, demà tenies no sé qui”, ironitza.

No és en va que a la coberta hi hagi una carxofa, verda sobre blanc, obra d’America Sanchez. La “carxofa” és el nom que rep el micròfon que es planta sota el nas dels entrevistats, i homenatja això: les ganes d’escoltar. Aquestes deu entrevistes (“podrien haver estat dotze, amb Pere Gimferrer i Joan Brossa, però vaig pensar que això ja introduïa un altre rotllo; també he deixat fora les de Perucho i Palau i Fabre, de qui ja he fet més coses”) mostren un Guillamon curiós, ràpid i desimbolt, que ja sabia treure suc de qui tenia davant. I això que tot li ve, explica ell mateix, del fotimer d’hores que va passar-se de petit, a la fonda que tenien a casa, avorrit, llegint el diari.