20/11/14

ROSEANNA, de Maj Sjöwall i Per Wahlöö, primera novel·la de la sèrie de l’inspector Martin Beck

Fins i tot en Hammar, que havia vist més crims a la seva vida que tots els altres junts, estava callat, tens i en actitud expectant

Maj Sjöwall (Estocolm, 1935) i Per Wahlöö (Göteborg, 1926 - Estocolm, 1975), parella sentimental i literària, van escriure deu novel·les centrades en Martin Beck, inspector de la Brigada d’Homicidis de la policia sueca. Deu títols publicats entre 1965 i 1975 que van revolucionar i modernitzar el gènere negre amb un estil clar i concís –gairebé periodístic; ells ho eren– i molt realista, amb l’objectiu de descriure no només el procediment policial sinó també la pròpia societat sueca del moment, no tan idíl·lica com es pretenia. I tot en llibres que no excedien les 300 pàgines. 

L’expert llibreter de la Negra y Criminal, Paco Camarasa, i escriptors de la talla de Mankell, Larsson o Nesbo en reconeixen el mèrit i la influència. El pare de Kurt Wallander sosté que “qualsevol que escrigui novel·la policíaca avui en dia s’inspira encara en ells (...) Qualsevol que hagi escrit sobre crims com a reflex d’una realitat social ha sigut inspirat, d’una manera o d’una altra, per ells [que, alhora, s’inspiraren en el nord-americà Ed McBain]”. Per això recentment he llegit el primer títol de la sèrie: Roseanna (Columna, 2009, en català; RBA, en castellà). I segur que no serà l’últim.

Tot al voltant es va congregar un grapat de curiosos que l’observaven, entre els quals uns nens que no hi haurien d’haver estat, però que ningú no va pensar a fer escampar la boira (...): mai no oblidarien l’aspecte d’aquella dona

Roseanna narra la investigació d’un assassinat a partir de l’aparició del cadàver d’una noia, violada i estrangulada, nua i sense documentació, recuperada del fons fangós del Canal de Göta. El primer repte serà esbrinar la identitat de la noia. El segon sorgeix quan els inspectors de la Brigada Criminal conclouen que els sospitosos són les vuitanta-cinc persones (entre passatgers i tripulació) que viatjaven en el mateix vaixell que la víctima. Ja tenim servit una mena de misteri de l’habitació tancada, amb tocs d’Agatha Christie, dins d’un vaixell en ruta. Però els suecs, com dèiem, van anar més enllà de la simple resolució de l’enigma. 

El tediós tempo d'una investigació policial
Amb ambició documental, i fidels amb la realitat, Sjöwall i Wahlöö constaten el tediós tempo d'una investigació policial, lluny dels ritmes frenètics dels thrillers moderns i de la falsa precipitació de les sèries de televisió actuals, i aporten un valor afegit al joc de pistes i deduccions dels clàssics del gènere.

La feina dels investigadors està atapeïda d’esperes, temps morts i atzucacs, jornades i fins i tot setmanes senceres en què no es descobreix res de nou ni passa res, només el temps. Dies en què tots els fils que estiren els policies apareixen tallats; un reguitzell de desesperants assaigs i errors que menen a nous atzucacs, a més hores en blanc... fins a la resolució. Això és el que s’encarreguen de fer palès els suecs, sense pressa, amb un –insisteixo– realisme esparverant, quan hi entres i no t’ho esperes, però virtuós, quan entens que és que no pot ser d’altra manera. 

Els integrants de la Brigada Criminal (Beck entre ells) són humans, amb virtuts i defectes, enfrontats a d’altres humans, que han comés un crim, i que tal vegada cometin un error que en facilitarà la detenció. O potser no.

Beck s’obsessiona i treballa dur amb una barreja d’experiència, intuïció, paciència, resistència i cops de sort; avança una mica, s’estanca, s’enrabia... i es constipa. 

Perquè aquesta és una altra: els suecs van crear un inspector tan de carn i ossos que es passa mitja novel·la o bé amb mal de panxa o bé marejat o bé refredat. Però, malgrat tot, entestat a resoldre, amb els seus mitjans i la seva clepsa, un cas que s’arrossega durant mesos i que fa que fins i tot la dona (perquè Beck no està torturat pel seu alcoholisme o per un passat sòrdid, sinó pel desgast d’un matrimoni amb fills) li demana si pensa venir a sopar algun dia, que ni ella ni els nens saben ja quina cara té. 

–Ara mateix no tinc temps –va dir irritat–. Fins després. No em truquis aquí. 
Després de penjar es va penedir del to que havia utilitzat amb ella” 

És curiós com sovint ens atrapa més la versemblança que la pirotècnia. (O un bon equilibri entre les dues, com en el cas d’un altre seguidor confés dels suecs, el noruec Jo Nesbo.) 

-No deu ser vostè, per casualitat, qui la va matar?
-No, és clar que no. Vostè ho creu?
-Algú ho devia fer.”

Sense deixar de banda l’humor (la fina ironia que mostren, sobretot, entre ells, els policies), les duríssimes condicions climatològiques dels països escandinaus (sempre fosc, sempre pluja o vent o neu) i algunes escenes, comptades però presents, realment colpidores i estremidores: el desenllaç, per exemple, magistral. Si no els coneixeu encara, no us ho penseu. Valen la pena. 

En Martin Beck es va recolzar a la paret mentre escoltava el so de les sirenes, que semblava que vingués de totes bandes alhora

6 comentaris:

  1. M'agraden dos suecs especialment: Mankell i Johan Theorin. De l'inspector Wallander a l'entranyable Gerlof de les novel-les del segon.
    No he llegit res de Sjöwall i Wahlöö i m'agrada molt la teva ressenya. A veure si puc afegir en Martin Beck a la llista d'inspectors amics.
    Gràcies Jordi,

    Àngels

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu per llegir-me i comentar, Àngels.
      Jo el Theorin encara no l'he tocat, mira. També en prenc nota, doncs.
      Beck t'encantarà.

      Elimina
  2. Poso en Martin Beck a la llista, m'ha agradat la teva ressenya, molt llaminera. De totes maneres, això de trobar un inspector optimista i amb una vida privada sense grans problemes és molt difícil!
    Salutacions!

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'agradarà segur, Roselles.
      Gràcies per llegir-ho, i comentar-ho.
      Salut, i llibres!

      Elimina
  3. En Martin Beck m'ha recordat en Wallander, tenen punts en comú: calma, tristesa, tossuderia... Tu el defineixes molt bé.
    Tota l'espera i temps que comporta l'aclariment del cas, contrasta amb el vertígen del final que m'ha fet patir molt. L'he trobat trepidant i genial.
    Ja tinc a la llista el segon de la saga: "L'home que es va esfumar". M'han dit que és una petita joia.
    Acabat el llibre, valoro més la teva ressenya i com de bé descrius allò que els autors han volgut expressar. Ah! També tinc unes quantes fotos del canal de Gota amb el vaixell Juno, el "Diana" no el vaig trobar. Ja saps que m'agrada documentar-me ;)
    Fins la propera!

    Àngels

    ResponElimina
    Respostes
    1. Seguirem llegint i comentant l'obra de la parella sueca, doncs, Àngels. Jo també tinc a la llista el següent...
      Gràcies pels comentaris, amiga.

      Elimina