21/10/14

Jo Nesbo visita Barcelona amb EL LLEOPARD

Jo Nesbo (Oslo, 1959) no s’oblida dels referents. El primer, Jim Thompson: “va inventar-se el psicòpata, i va escriure American Psycho trenta anys abans que l’escrigués Bret Easton Ellis”, deia l'escriptor noruec, ahir al vespre, en una xerrada amb Lorenzo Silva i una legió de lectors, a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona. Presentava l’últim títol traduït de la sèrie de l’inspector de la Policia d’Olso Harry Hole: El lleopard (Proa, en català; Roja y Negra, en castellà).

També reivindica les atmosferes de l’obra de Frank Miller i la “tècnica” de Henrik Ibsen: “aquella manera que tenia de començar una història quan tot semblava, només ho semblava, tranquil, però els conflictes eren a punt d’esclatar”. I el cinema dels Scorsese, Ford Coppola i De Palma dels setanta. Tot això i molt més, literatura, cinema i música (Bukowski, Robert Altman, The Clash, etcètera...), bull en l’imaginari d’aquest mestre del thriller que ha venut ja més de 23 milions d’exemplars dels seus llibres a tot el món, traduïts a moltíssimes llengües (la “veu catalana”, la Laia Font). 

Jo Nesbo a la biblioteca Jaume Fuster / Foto: Aurèlia Manils
Estrella de rock
Tot ell foscor: texans pitillo negres, botes punxegudes negres, samarreta negra, americana negra i cinturó negre amb sivella brillant. Ros, i ulls clars. Vesteix com una estrella de rock. Perquè ho és. Músic, compositor, cantant i lletrista. I també novel·lista, poeta, assagista, i escalador i ex futbolista i ex militar i ex agent de borsa... I talentós: va bastir l’esquelet de la primera aventura d'en Harry Hole el 1997 en un vol d’Oslo a Sidney, diu. I va enllestir el llibre, poc més de quatre-centes pàgines, en les cinc setmanes que va ser en aquella terra llunyana... on, precisament, investigaria Hole el seu primer cas amb assassí en sèrie. Allò era El ratpenat (la primera de la sèrie, d’imminent publicació a casa nostra, que vam començar per la tercera, El pit-roig). Ara porta ja deu novel·les, sis traduïdes al català. 

Pura terra cremada
El desenllaç de l’anterior, El ninot de neu, va ser devastador. Però Nesbo no té sostre, i El lleopard és pura terra cremada. El paisatge personal d’en Harry Hole, físic i sentimental, comença molt tocat... i quedarà arrasat. Fins aquí el que us puc –i us penso– revelar de la trama. Busqueu-ne el resum a la contraportada o, encara millor, entreu-hi i llegiu-la verges. La patireu, la gaudireu, hi quedareu atrapats.

Harry Hole és l’arquetip de detectiu addicte a l’alcohol, un paio corpulent i rude, maldestre i fred però vulnerable al cap i a la fi, i condemnat a fer molt bé la seva feina (massa sovint, l’únic que li queda). És arquetípic, sí, però també respira, i sent: el millor de Nesbo no són els casos enrevessats (que mira que ho són, i sempre quadren al final), ni l’acció trepidant (que també), ni els girs inesperats, les trames addictives, els secundaris de luxe i els dolents esfereïdors (que sí, sí, sí i sí): el millor és que els personatges estan tan ben retratats que semblen reals... que pateixes amb ells, i per ells. Que senzill que sembla quan ho fa Nesbo, i això que és el més difícil quan s'escriu: bastir un món possible, i personatges creïbles amb qui empatitzi el lector. 

“La Policia d'Oslo té una sala de reunions Harry Hole; els agrada el personatge, no tant el seu alcoholisme”, explicava ahir l’autor. Anècdotes a banda: els seguidors de la saga seguim les passes d’en Harry com si fos algú a qui realment coneixem, un amic policia d’Oslo. 

“Jo escric novel·les negres”
Preguntat per Silva sobre la versemblança dels sofisticats i despietats assassins en sèrie que gairebé sempre col·loca a les seves trames, a la pacífica capital noruega, Nesbo no va tenir problemes a afirmar: “Jo escric novel·les negres, no intento fer reportatges ni reflectir les estadístiques de criminalitat de la ciutat”. I a molts ens va semblar una bona resposta. Que les històries siguin creïbles no vol dir que hagin de ser un mirall de la societat on s’emmarquen. 

Ahir, a la xerrada, vaig coincidir amb la traductora Aurèlia Manils, en el temps, en l’espai i en la passió absoluta pel noruec. I en som uns quants més, ¿oi, Laia, Àngels, Anna, Marta, Aramys...? Doncs això, si encara no ho heu fet, regaleu-vos un Nesbo, conegueu en Harry, i assumiu-ne les conseqüències.

*MOLTES GRÀCIES, Aurèlia Manils, per les fotos. 
(I gràcies a la dona -no sé qui ets, ho sento- que me la va fer amb l'autor.)


Aquí, amb en Nesbo. Fan total.  

15 comentaris:

  1. Jopetaaaaaa! I l'Aurèlia també hi era! Que xulooooooos! Sé que l'Aurèlia també és forofa. Per què no me'n vaig assabentar d'aquesta trobada? Tenia classe, però hi hauria arribat.
    La meva bogeria pel Nesbo no és tan gran com la vostra, perquè ja saps que el trobo un pèl desmesurat. M'agradaria que les novel·les fossin més curtes i els personatges menys hiperbòlics.
    Ara, d'en Harry Hola sí que en sóc forofa. Em va atrapar per sempre parlant amb un contestador automàtic a "El pit-roig", per a mi la millor de la nissaga amb diferència. I, des d'aleshores no l'he pogut oblidar mai.
    M'encanta la resposta del Nesbo sobre els assassins en sèrie, començo a estarmolt tipa de sentir sempre que la novel·la negra ha de reflectir el real. Per a això ja tenim els diaris. Per a la resta, la literatura.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ah, genial, sabia que t'hi agafaries a aquest comentari seu. I hi estem d'acord. Ell reivindicava l'entreteniment, fer-nos patir amb una novel·la a plaer.

      L'escena del contestador d'El pit-roig, demolidora...

      Gràcies pel comentari, Anna!

      Elimina
  2. Ostres! Entre tu i l' Àngels no em deixeu més opció que saltar al món Nesbo! Gràcies, Jordi, el post és interessant i enriquidor, però ja ens hi tens acostumats.

    ResponElimina
  3. Renoi, gràcies a tu, Montse, per tenir-me tan ben considerat i fer-ho públic, hahaha :-) Salta-hi, salta-hi, el món del Nesbo, ja ho saps, no et decebrà.

    ResponElimina
  4. Una crònica magnífica! M'alegro molt que hi poguessis anar i coneixe'l ni que fos un moment. Fa gràcia veure com tots aquests referents que esmentes apareixen en els seus llibres en algun moment o altre.
    En Harry és tan especial... diria que és més que un amic, és com si el tingués ficat en algun racó, com si fos part de mi mateixa!

    Sobre El lleopard, a més del que dius i no dius, trobo que s'hi desperta un personatge boníssim, que fa segons com de contrapès d'en Harry. Amb ell m'ho vaig passar molt bé, em feia riure molt. Saps de qui parlo? (No és cap endevinalla, és per veure si a tu també t'ha passat.)

    Gràcies per tot, Jordi!

    Emmarcaràs la foto o què? ;)

    Laia

    ResponElimina
    Respostes
    1. hahaha, suposo que parles de la Katrine ;) tant ella com l'Oystein són molt necessaris en aquest llibre per "reduir pressió"

      emmarcar, emmarco els llibres, que els tinc subratlladíssims: GRÀCIES a tu per la traducció, i pels comentaris, Laia.

      Elimina
    2. Tens raó, ara no hi pensava: la Katrine i l'Oystein també hi tenen un molt bon paper, amb sortides molt divertides, però per mi, l'un d'una manera i l'altre d'una altra, s'assemblen més a en Harry. Jo em referia a en Holm; el vaig declarar el meu segon personatge preferit.

      Laia

      Elimina
    3. ahhh, ben vist, sí, cop de puny inclòs, doncs ;) està clar que la camaraderia entre ells, i també amb la Beate, és un dels punts que ens fan creïbles els personatges, i tant.

      Elimina
  5. Gràcies pels crèdits fotogràfics, Jordi. Però és just que el món sàpiga que la foto teva amb el Nesbo no la vaig fer jo.
    El Jordi volia provar de retratar-se amb ell, i si l’havien d’aturar “amb violència” doncs ja hi renunciaria. Jo el vaig acompanyar, però a l'hora de la veritat em vaig tallar i no vaig arribar a pujar a la tarima; llavors, una dona que venia tota decidida va preguntar “quién ha dicho que quiere una foto?” i un home va dir “este muchacho” i ella va agafar la càmera del Jordi i la va fer. Bravo!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tranquil·la, Aurèlia, jo només t'assignava la primera, l'altra, com que no tinc el nom, la deixava en blanc. Però sí, sí: gràcies a l'espontània que va agafar la càmera i ens va immortalitzar. I gràcies també a tu per dir-me "va, que t'hi acompanyo", com dos adolescents fent cua les portes del Sant Jordi :)

      Elimina
    2. Molt bona, la història! :)

      Laia

      Elimina
  6. Bona l'anècdota de la foto, veig que no t'hauria aturat ni el rifle Marklin. El resultat ha valgut la pena ;)
    Com he disfrutat amb El lleopard! En Harry és una debilitat meva i en aquesta novel-la crec que aprofundim molt en el seu interior. També voldria felicitar la Laia per tot el sentiment que transmeten les seves traduccions.
    Molt bona crònica, Jordi, com sempre.

    Àngels

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ni el Märklin, tu ho has dit, hahaha :)
      Gràcies pels comentaris, Àngels.
      Compartim passió pel Nesbo. Som una colla. Gaudint-lo llibre a llibre.

      Elimina
  7. I ara la gran pregunta: algú ha entès per què el llibre es diu 'El lleopard'?

    Àlex

    ResponElimina
    Respostes
    1. hahaha, bona aquesta, Àlex! Alguna cosa li vaig sentir o llegir sobre la capacitat d’aquest depredador de sincronitzar la respiració amb la de la presa, perquè l’atac per sorpresa sigui inevitable, i terrible. Això, i l’equiparació “depredador - assassí en sèrie”.
      Gràcies per llegir-me, i comentar.

      Elimina