19/5/14

CAMINS DE SERP, i Francesc Garriga, a la Nollegiu

Amb aquella calma, aquella ironia i aquella fermesa que donen els anys. Que no vol dir que no pugui arrossegar també alguns dubtes que el roseguin per dintre com ens roseguen a tots els nostres, però el seu somriure i la seva mirada murris els escombren, els foragiten, i l’únic que seu al tamboret de la Nollegiu és el poeta, escut del Barça a la solapa inclòs. Francesc Garriga Barata (Sabadell, 1932*) era ahir a la llibreria Nollegiu del Poble Nou perquè alguns alumnes de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès li feien un homenatge, dient versos del seu Camins de serp (Edicions 62, 2009).

La poeta i professora de l’escola Laura López Granell n’era la feliç responsable. "Et dec la immortalitat i el reconeixement", juganer, el mestre. "I nosaltres a tu tants poemes", juganera, la mestra. Complicitats que prometien el que vam tenir: un migdia poètic i íntim i emotiu. Els alumnes llegint Camins de serp, emocionant i fent somriure el poeta, fins que al final fou ell qui demanà el tamboret negre, i s’hi assegué:

que em tornin les paraules
que havia d'haver dit i no vaig dir.

són meves.
i encara em cremen.

Aquest és Francesc Garriga Barata, elegant, seductor de gest i de paraula, i modest, tot i haver esculpit ja un bon estol de versos incontestables i nets; res sobrer, cap llast. O com ell mateix ens va dir ahir: "Faig poemes curts perquè vull dir el que vull dir i prou".

pel vici de parlar,
la virtut de mentir.

la veritat té la boca de marbre.

Un poeta que no usa majúscules perquè “no m’agrada que unes lletres siguin més altes que les altres, mira”. Que sap que ha acabat un llibre “quan trobo editor”, i que afegeix: “Desmitifiquem una mica la poesia, home”. Que més enllà de la modèstia que vesteix, és capaç de fer-nos emmudir, escoltant-lo.

Una passada, doncs, haver-lo pogut gaudir una estoneta, ahir al migdia; els seus versos de serp:

què dir que sembli nou?
i com donar més vida a les paraules
de sempre?

i alguns d’inèdits que va dir-nos, com ara, i perdoni’m per haver-los caçat al vol, a traïció:

i encara avui és el que fem més bé,
fugir

Gràcies, doncs, al Xavier Vidal per posar-hi l’espai i el vermut i el tamboret; a la Laura López, per les complicitats; als alumnes, per la veu; i al mestre Garriga, per l’ànima i el geni i les paraules precises, les més esmolades, les més dolces, les mes punyents.


-------------------------------------------------------------------------------------------------------
*Afegit el matí glacial del 4 de febrer de 2015, després de conèixer la mort del mestre:

Ens deixa, entre altres coses, versos secs i durs com tions, que no deixaran de cremar i d'escalfar-nos mentre visquem.
#DEPFrancescGarriga

2 comentaris:

  1. Quin post més maco, Jordi, i quina vetllada per gaudir. Últimament força poesia a Martorell negre. Bonic.

    Àngels

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bonica tu, per comentar-ho. Gràcies, Àngels
      :)

      Elimina