‘El ninot de neu’, de Jo Nesbo. Ressenya, o les conseqüències de la nostra addicció per Harry Hole

Segur que recordeu Seven. És d’aquelles pel·lis que no oblidarem mai. Brad Pitt, Morgan Freeman, Kevin Spacey. Una foscor fascinant i dolorosa. Aquella pluja constant que calava als ossos. L’atmosfera opressiva dels escenaris. I aquella inquietud creixent –una por cerval que ens devorava per dins mentre avançava la història– que David Fincher i el guionista Andrew Kevin Walker van imprimir al seu clàssic dels noranta.

Doncs Jo Nesbo (Oslo, 1960) ha parit un thriller igual d’angoixant i devastador, El ninot de neu (Proa, 2013). El director de Zodiac o El club de la lluita seria un candidat ideal per adaptar-lo al cinema. Sense els set pecats capitals, ni la pluja. Però amb aquella llum esmorteïda que enrareix els hiverns al nord d’Europa... i amb un ninot de neu, amb branquillons i pedretes negres, sempre present al jardí de les cases de les dones desaparegudes. Testimoni mut de l’horror que vindrà. 

Perquè aquesta és la premissa del llibre: fa anys que, coincidint amb la primera nevada, desapareixen dones a Noruega. Dones casades i amb fills. I la signatura del segrestador (o assassí, tot i que encara no s’han trobat els cossos) és un ninot de neu plantat al jardí. Amb la mirada –dues pedretes negres– fixa a l’interior de les llars desolades. Una figura blanca i freda, tan innocent com desesperant. 

Harry Hole –metre noranta, cap rapat, alcohòlic, malcarat i expeditiu, però investigador brillant i entranyable, malgrat tot– és l’encarregat del cas. Perquè és el millor de la Unitat d’Homicidis de la Policia d’Oslo, i també perquè una carta anònima el posa rere la pista: “Aviat arribarà la primera nevada. I tornarà a aparèixer. El ninot de neu. I quan la neu s’haurà fos, s’haurà endut algú altre”. Un missatge inquietant, que lliga el present, sempre inestable, d'en Harry amb un dels episodis més durs del seu passat, quan perseguia un assassí en sèrie a Austràlia... 

I prou. Destapar gaire més de la trama seria desactivar les mines, suavitzar-vos el tràngol d’una de les millors novel·les negres que he llegit mai, així de clar. I no. Prefereixo que us passi per sobre i us deixi glaçats. Destrossats, i fascinats. Hòstia, val la pena anar-hi verge, al sacrifici, us ho asseguro. 

Literalment de genolls

Per si encara feia falta, després de signar les hipnòtiques i colpidores El pit-roig, L’estrella del Diable o El redemptor, amb la setena entrega de la sèrie Harry Hole (la cinquena que ens arriba traduïda al català, per Laia Font, Proa), el noruec confirma que és un narrador extraordinari. Que domina l’ofici, i el gènere. Els girs de la història (que n’hi ha una bona ració; mesurada, sense passar-se) no són simple pirotècnia per enlluernar el personal. Són cops de puny a la boca de l’estómac. Cops d’efecte que et deixen literalment de genolls, sense aire, els ulls plorosos, atordit. 

N’hi ha que han hagut de deixar el llibre uns minuts, recuperar-se i tornar-hi al cap d’una estona. Perquè deixar de llegir no és una opció. Aquest músic i exfutbolista de crani esquilat sap parar molt bé les seves trampes. Domina la narració d'accions en paral·lel, el joc de punts de vista i l’el·lipsi (ja sigui en un diàleg o en una escena qualsevol). Et colla a la pàgina, així de simple. Avances, segueixes llegint perquè necessites saber més. 

I és curiós: el Nesbo més madur coincideix amb el més cru i sàdic, en la concepció i descripció dels crims perpetrats per l’antagonista, però també en la dissecció que fa dels sentiments i les relacions dels personatges principals (que això no va, només, de sang i fetge, amics); però també és aquell que ens recorda que les pitjors pors són les infantils. Aquelles que ja ens paralitzaven de petits: la foscor, els espais buits i silenciosos, els espais isolats, i aquells objectes que, fora de context, resulten aterridors (el ninot de neu). I, malgrat tot, seguim llegint. 

La nostra història amb en Harry

Fa cinc novel·les que acompanyem en Harry. Rude i addicte a l’alcohol. Però amb un cor enorme. Fa cinc novel·les que patim perquè no se n’acaba de sortir amb la Rakel, a qui s’estima amb bogeria. A ella i a l’Oleg, el nano d’ella, d’un matrimoni anterior. Un nano solitari i esquerp com ell, que per això s’hi entén tan bé. Però la seva obsessió per la feina –i pel Jim Beam–, per resoldre casos com si li anés la vida, fa que ella se n’allunyi. I sí que a vegades li va la vida: ha perdut ja tres amics, tres companys, en Harry. L’Associació dels Policies Morts. Tres fotos, sense marc, al seu despatx espartà. 

Us perdeu? Tranquils. Un altre punt fort d’El ninot de neu és que Nesbo hi explica fets del passat d’en Harry, sense destrossar-ne la intriga (després podreu gaudir igualment els títols anteriors). Posa en antecedents el lector nouvingut i, alhora, usa aquest mateix passat per enfosquir encara més l’atmosfera de la novel·la. I seguim llegint. 

Devorem 450 pàgines malgrat la devastació soferta. I, en les 50 pàgines finals (el llibre en té mig miler), sentim el fred, el pànic i l’ofec en carn pròpia. Recargolada, vertiginosa, fosca i meravellosament ben travada, El ninot de neu. No la teniu encara? Sortiu corrent de casa ara mateix. Feu-vos amb un exemplar. Robeu-lo, si fa falta, com se sol dir. Però ataqueu l’últim Nesbo ja. Que no us aturin les conseqüències de la nostra addicció.