A la memòria de Fermí Vidal Cuscó, germà del meu avi Jaume

Melòman, cinèfil, pagès, fuster, un paio dur i alhora sensible i maco, maco de collons. I aquesta prosa encesa no és la típica d’un panegíric pòstum, perquè tots els que coneixien el Fermí coincidiran en que era un gran conversador, intel.ligent, afable, atent, curiós, elegant i obert de ment, tot i la seva edat.

Fermí Vidal Cuscó (1934-2012) sabia escoltar i al mateix temps tenia el do de protagonitzar anècdotes interessantíssimes. L'última vegada que el vaig veure (ja a l'hospital, valent però realista, entomant la crua realitat del mal que se l'ha endut) encara ens en va explicar una de quan, sent jove, va haver de parar-li els peus a un camioner malcarat. Un tipus que no només li va aixafar la moto fent marxa enrere amb el camió, sinó que a sobre va insultar-li la mare, i li donava la culpa de tot plegat, precisament a ell, que n’era la víctima.

Tot i que de víctima res, és clar. El Fermí era un d’aquells homes de postguerra que, des de ben joves, s’han esculpit un caràcter ferm, que no es deixa doblegar per res ni per ningú. Sentir-lo era com veure'n una de vaqueros, on el camioner era un pinxo qualsevol i ell en Kirk Douglas, en John Wayne o en Clint Eastwood. Un parell de cops de puny ben donats, un llavi trencat i un ull de vellut, perquè el mal educat aprengués la lliçó, i aquí pau i després glòria.

Però el Mín no només parlava de batusses. Aquell dia, a l’hospital de Reus, també vam parlar de cinema, del Liceu, de la fusteria, de la vinya, de la família, dels geranis que tenia al balcó de casa seva... i de la seva dona. La seva estimada Núria. Perquè tot Bogart té la seva Bacall, i sempre ens quedarà París o Vilanova i la Geltrú. Va parlar-nos de quan anaven a la platja amb moto... De dies de sol, sorra, rialles i complicitats. De quan tot estava encara per fer. Imatges de dies feliços que quedaran per sempre als àlbums de la memòria...

Melòman, cinèfil, pagès, fuster, un paio dur i alhora maco, maco de collons. Una persona, un tiet, un amic, un company, que es feia estimar i que no oblidarem. Gràcies per tota l’experiència transmesa, guapo. Abraça’m ben fort l’avi, quan el vegis, si és veritat que els bons aneu a un lloc on els mals desapareixen i tot torna a començar i els cels són tan espectaculars com a les pel.lis de l’Oeste.

Publicat per Jordi Benavente Vidal a L'Informador de Martorell, 1.487, de març de 2012.