26/6/15

Una escocesa i una anglesa es disputen la Lliga Championchip (1a part): Victoria Hodgkinson

(Publicat per Jordi Benavente, a Championchip.cat)

Esmalt d’ungles. Vermell, rosa, negre, tant és el color. Però resulta indispensable perquè les ungles dels peus, castigades per quilòmetres i quilòmetres d’entrenaments i competició, tornin a somriure. Somriure i posar sempre bona cara és el gest que millor resumeix l’actitud d’aquesta destacable corredora.

Una atleta popular que assegura que quan nota que li falten forces en una cursa, en els moments més durs, pensa dues coses. Primer, en no decebre’s a si mateixa. I segon en el vinet amb què ho celebrarà amb els amics després de l’esforç. “Així que aquest és el meu truc: serro les dents i miro de sortir el millor possible a les fotos de l’arribada”, explica Victoria Hodgkinson (que ara que som a mitja temporada i encara pot passar de tot, s’està disputant amb Linda Arnott el lideratge de la Lliga Championchip).


Les ungles fetes malbé; el despertador posat a hores criminals, dissabtes o diumenges; hores i hores d’entrenament o el fet d’haver d’acomiadar-se dels amics just quan comença la festa perquè l’endemà hi ha cursa. Tot plegat és secundari quan gaudeixes corrent, assegura Hodgkinson. I aquesta atleta popular –professora d’anglès nascuda a Londres el 1985 i resident a Barcelona– afirma, ras i curt, que ella corre perquè li agrada córrer. I afegeix: “És el meu moment, deixo el mòbil a casa i desconnecto de tot. I a sobre va molt bé per l’Operació Biquini!”.

Sempre havia fet esport però va ser una amiga (“tu ja saps qui ets!”, li pica l’ullet des d’aquestes línies) qui va aficionar-la del tot a això de córrer, quan va demanar-li que l’acompanyés a la Cursa dels Bombers de 2013.

Hodgkinson és una tot-terreny que entrena entre quatre i cinc dies a la setmana (a la Diagonal, a Can Dragó, a la platja, a les vores dels rius Llobregat o Besòs, i fins i tot a la muntanya de Montserrat) i sovint acompanyada del seu nòvio, que és “un crack del running, així que podem entrenar junts, entén totes les meves manies i no pot queixar-se per haver-nos de llevar d’hora el diumenge, ni de les ungles lletges, jo almenys me les puc pintar!”.

A banda de la llengua anglesa i de l’amistós picapunt que mantenen per ser la dona més ràpida de la Lliga, Linda Arnott i Victoria Hodgkinson també comparteixen club, el CM Sígueme. Hodgkinson destaca el contingut social d’aquests equips: “Hi tinc grans amics, i quan anem a les curses no es tracta només de córrer sinó de passar-nos-ho bé”.

L’escalf d’amics i familiars és molt important per a ella. “Tot és més fàcil, acompanyada d’amics corredors podem riure junts de les nostres bogeries, com fer doblet i córrer dues curses en un cap de setmana”.

“I a les maratons, per exemple, sempre vénen els meus pares i alguns amics a animar-me, sense ells seria molt més difícil”. Diu això pensant especialment en l’edició del 2014, on pel que explica va haver d’afrontar no només el repte físic sinó els seus propis “dimonis”.

Sobre si creu que podrà superar la Linda Arnott, Hodgkinson assegura que li està costant “sobretot en 10k, perquè Linda està en plena forma aquest any; es mereix totes les copes que està guanyant. Jo espero el meu moment en mitges distàncies”, diu, i somriu, sempre.

17/6/15

Visitar una amiga a Barcelona, córrer dues curses, guanyar-les. El cap de setmana de l'atleta Lisa Öhberg

Mai no havia fet de periodista i pare alhora. Abans d'ahir vaig entrevistar una atleta en anglès, amb llibreta, boli i gravadora, i el nen somrient al cotxet.

L'atleta, sueca, 26 anys, va acabar dient que era "so cute", el nen. El nen, 8 mesets, quan vam quedar sols, va tancar el puny, polze alçat.

Vet aquí el resultat (article i fotos) que he publicat a la web de Championchip.cat


No sempre fem plans. A vegades assolim grans fites (i guanyar la Cursa dels Bombers en categoria femenina n’és una) per carambola; suant de valent, és clar, perquè ningú guanya una 10k caminant, però sense haver-ho previst.

Primer el seu entrenador li diu que ja que està decidida a anar-se’n una setmana de vacances a Barcelona i a faltar als entrenaments, que almenys hi intenti córrer una cursa, per no perdre la forma.

Segon, la casualitat fa que justament aquell cap de setmana tingui lloc a la ciutat una de les curses populars més multitudinàries i sonades, que enguany estrena circuit i horari (nocturn).

I tercer, i més sorprenent, obeint en tot moment l’entrenador, l’objectiu de l’atleta sueca Lisa Öhberg (Uddevalla, 1988) no era córrer una 10k sinó una 5k, distància en què es troba més còmode. Tant és, les acabaria guanyant totes dues.

L’especialitat d’Öhberg, tant a Suècia com als Estats Units, on va formar-se com atleta universitària, són els 1.500 m i els 5.000 m, en pista (tot i que també té experiència en asfalt i cross).

El seu entrenador li demanava, doncs, que diumenge donés el màxim corrent la 5k dels Blaus de Gràcia. En canvi que participés a la Cursa dels Bombers divendres a la nit era secundari, només si li feia il·lusió i, en tot cas, sense cremar-se, reservant forces pel diumenge.

Ella va dir-li que no patís, que així ho faria. Però un cop a Bombers, divendres, “amb tanta gent i amb una cursa tan maca”, no se’n va saber estar i va sortir a totes, explica Öhberg, dilluns, tot fent un cafè a la terrassa d’un bar de l’Eixample, hores abans d’agafar l’avió per tornar a Suècia.

Öhberg és una dona jove, atlètica, rossa i simpatiquíssima que gaudeix calçant-se les vambes fins i tot quan està de vacances. Diu que córrer és una de les millors maneres de descobrir una ciutat.

Ha vingut a visitar una amiga, també sueca, que viu a Barcelona i amb qui va coincidir fa uns anys als Estats Units. En els set dies que haurà estat a la ciutat ha corregut i ha estat la dona més ràpida a la We Run Barcelona – Cursa Bombers 10k del divendres (36:58) i als Blaus de Gràcia 5k del diumenge (18:09). “El meu entrenador hagués desitjat una marca millor, és clar”, diu ella.

Lisa Öhberg va néixer el 1988 a la ciutat d’Uddevalla. Va formar-se com a atleta (primer futbol, després atletisme) a Los Angeles, on estudiava màrqueting. Va canviar la pilota per la pista quan els seus entrenadors van veure que, tot i tenir bon toc i visió de joc, destacava deixant enrere els contraris. Corria més que ningú.

Actualment torna a viure a Suècia, on forma part d’un club d’atletisme i competeix a nivell nacional; treballa i continua formant-se, ara en Psicologia de l’Esport.

Diu que té ganes de tornar a Barcelona aviat i repetir l’experiència. “Ara ja conec la web de Championchip i el calendari de la Lliga”, afegeix somrient.

La rebrem amb els braços oberts.

(Text i foto: Jordi Benavente, per a Championchip.cat)

5/6/15

Fins al punt en què, de sobte

Sortir a córrer només per arribar al punt en què, de sobte, la ment s'eleva i sobrevola el poble, mentre el cos segueix corrent sol, buit, en solfa, imparable.

Córrer sota un sever sol vertical o sota una pluja intensa. Contra un vent insidiós, un fred aclaparador o una calorassa espessa i feixuga.

Córrer pel camí del riu fins que el fluir del seu curs sigui el fluir de les pròpies gambades, petjades discretes que aixequen nuvolets de terra vermella.

Creuar el pont de l’autopista, provocant els camions amb el puny alçat i amb un somriure: cridar ben fort quan facin tronar el clàxon.

Sortir a córrer una estona només per assaborir les endorfines de després del quintet de després de la dutxa de després d’haver-ho cremat tot sortint a córrer una estona.

Cremar tantes tonteries com calories, o més, sense comptar-les, només pel plaer d’evaporar-les.

Córrer sol, sense música, ni cronòmetre, ni mòbil, ni més pes que el dels calçotets, els mitjons, les vambes, la calça curta i la samarreta, encara que sovint fins i tot la samarreta engavanya.

No afluixar quan el camí fa pujada, deixar-se anar, ingràvid, a les baixades, fluir sempre segons els ànims de cada moment, sense obsessionar-se amb la respiració.

Córrer, senzillament, com qui respira, fins al punt en què, de sobte, la ment s'eleva i sobrevola el poble, mentre el cos segueix corrent sol, buit, en solfa, imparable.

Fragment d'aquest vídeo protagonitzat per Anton Krupicka.

*Vaig escriure aquest text per a un concurs de relats breus inspirats en el món de l'esport.
No me'l van premiar, què hi farem.