31/3/15

Si són els morts que tornen

Des que tenim el nen, que ja té mig anyet, a casa seguim cada vespre la mateixa rutina. Després de banyar-lo, jo vaig a fer el sopar a la cuina i l'Andrea li dóna el pit estirada còmodament al llit. El cas és que tot i ser-hi sols, a l’habitació, l’Andrea diu que hi ha dies que el nen, mentre xucla, es distreu mirant darrere d’ella; mirant i somrient, com si hi hagués algú allà mateix, en la penombra de l’habitació, fent-li monades i dient-li coses.

Es veu que quan eren bebès els cosins de l’Andrea feien el mateix, i que la seva tieta sempre fa conya amb la possibilitat que els menuts de la família siguin capaços de comunicar-se amb els morts –cosa que, no cal dir-ho, no ens entusiasma gens. Però jo em faig el valent, penso en positiu, i dic que tenim avis i besavis que ja no hi són, i que potser són ells que vénen a saludar el petit. L’explicació genealògica em consola més que la paranormal.

Tanmateix l’imaginari colla fort i el cap se m'omple d'arguments de sèrie B. L’edifici s’assenta sobre un antic cementiri, i els morts, pertorbats per la nostra intromissió, revenen; abans que hi arribéssim nosaltres, el pis va ser escenari d’algun assassinat macabre, d’aquells que esquitxen les parets de dolor; algú hi va practicar espiritisme i va deixar-se la porta mal tancada...

Són arguments de pel·lícula de por, que foragito aplicant la navalla d'Occam: em quedo amb l’explicació menys rebuscada. El nen somriu perquè sí. És tan petit que no necessita estímuls externs per fer-ho; ni per distreure's mirant cap a on –aparentment– no hi ha ningú.


Això voldria dir que tampoc no ens hem d'espantar quan es posa a cantar a mitja nit, sol a la seva habitació, amb una cantarella tan dolça com inquietant. I que no cal capficar-se més per aquella vegada que, a les tres de la matinada, la caixa de música amb forma de gosset, que tenim penjada al seu bressol, es va activar sola i va esgarrapar quatre notes, metàl·liques i esfereïdores, sense que li haguéssim donat corda.

Aquell so va arrencar-me del son. Tot era fosc. Vaig dir: “Ho has sentit?”. Ella: “Sí”. Vaig encendre el llum: només nosaltres dos i el nen, adormidet al bressol, ningú més a l’habitació; o jo no hi vaig saber veure ningú més, vaja. Els ulls del gosset de joguina –esmalt negre– tampoc no donaven cap pista del que acabava de passar.

Només espero que, si són els morts que tornen, sigui només per enyorança. Si és així, ja buscarem un dia que ens vagi bé a tots, i farem un sonat dinar familiar.

20/3/15

AMERICAN NOIR, deu relats editats per Penzler i Ellroy

American Noir (Navona Editorial, 2014) són deu relats escrits per James M. Cain, Mickey Spillane, David Goodis, Jim Thompson, Patricia Highsmith, James Ellroy, Joyce Carol Oates, Lawrence Block, Dennis Lehane i Elmore Leonard; traduïts al castellà per Enrique de Hériz.

Per ara, n'he llegit el primer i l’últim. Cain i Leonard. Genials.

A Pastorale (1928), James M. Cain fa que narrar com ell –amb el registre oral d'un testimoni, com si ens ho expliqués al bar; com Jim Thompson anys més tard– sembli fàcil. Comença així: “Bueno, pues parece que van a colgar a Burbie. Y si lo cuelgan podrá echarle la culpa a esa manía suya de creerse siempre más listo que nadie”. Va d’un noi, Burbie, que coneix una noia, Lida, que el portarà a vendre. És un relat molt ben dosificat, violent i brutal; no dono més detalls, és curt, descobriu-lo vosaltres, però crec que els adjectius estan justificats. Té un toc germans Coen –molt abans que els Coen nasquessin i patentessin allò tan seu que les trames es torcen i acaben com el Rosari de l’Aurora– que resulta molt divertit.

Cuando las mujeres salen a bailar (2002), d’Elmore Leonard, és un relat el principal mèrit del qual és que et creus els personatges des de la primera línia del diàleg. Marca de la casa: Leonard sabia com fer-los parlar. (“Le hice lo que se conoce como la paja del millón de dólares y me convertí en la señora Mahmood”) Sense barroquismes: directe i amb vida, amb cops amagats. (“–Aguantaste mucha mierda, ¿verdad? –Y esta vez sí hizo una pausa antes de añadir–: ¿Cuánto cuesta hoy en día una carga de cemento fresco?”) Com també passava amb George V. Higgins, els seus personatges són vius i creïbles. Respiren, parlen, se’n surten o la caguen, versemblantment. Cuando las mujeres salen a bailar té dues magnífiques protagonistes femenines, i va del que passa quan els plans es fan realitat. N’he llegit unes quantes, de novel·les d’aquest home. M’encanten. No n’havia llegit mai cap relat. Ara veig que també es movia amb facilitat en les distàncies curtes.


6/3/15

L'última nit del forn Montserrat de Martorell, que tanca per jubilació

Joan Montserrat (Martorell, 1948) es jubila després de més de cinquanta anys fornejant de nit el pa, les coques i els croissants que l'endemà venia la seva dona, Carme Ramos, en el centenari forn Montserrat del barri de la Vila de Martorell. Dilluns quedarà tancat per sempre, patrimoni cultural que s'apaga. El meu avi ja hi comprava el pa de quart, rodonet, llescat– i m'hi portava, quan jo era un marrec. Després, hi hem seguit comprant el pa, el pare i jo mateix. (A la Vila, hi queden encara els forns de Cal Garriga, Cal Xic i Cal Bonastre.) Avui he entrevistat el Joan, que va aprendre l'ofici del seu avi, Isidre Montserrat. Hem fet un cafè a la plaça de l'església i, després, he visitat la rebotiga i els forns, imponents i poderosos –que s'hi pot entrar dempeus i tot–, tantes nits a tota màquina. He fet unes quantes fotos, i n'he escrit aquest reportatget (que podeu llegir fent clic aquí).



2/3/15

Andreu González Castro no para: avui publica 365 ACUDITS PER A INDEPES

Entrevistat, per feina, l'amic Andreu González Castro, martorellenc nascut a L'Hospitalet de Llobregat (1974), escriptor 4x4 que tan aviat concep versos roents com recopila acudits populars, rememora batalles històriques o pareix contes fins i precisos. Avui surt a la venda un altre d'aquests volums que escriu ell, amb vocació de formiga divulgadora i juganera: 365 acudits per a indepes (Cossetània, 2015), cosí germà del seu anterior èxit, 365 acudits per a culers (Cossetània, 2013). Fa quatre dies arribava a les llibreries La venjança dels almogàvers (Columna, 2015), l'últim títol que ha coescrit amb Ramon Gasch. El que dèiem, un tot terreny amb ofici i cada vegada més lectors, que també les deixa anar, ben esmolades, a El Matí Digital