12/2/14

Tot llegint el monumental darrer Premi Ciutat de Barcelona, el JO CONFESSO del mestre Jaume Cabré


Comencem per la meitat, per quan la Mònica Terribas li diu suposo que la màxima aspiració és que tot el que s’escriu sigui necessari, que res sigui sobrer. I ell respon sí, evident, però encara és més difícil fer que sigui el mateix lector qui senti que és ell qui descobreix les coses; i l’altra és crear-li la necessitat de no apartar-se del llibre perquè l’ha de continuar llegint. No és fàcil el que es proposava l’escriptor barceloní: Jo confesso (Proa, 2011), la seva darrera novel·la, per la qual ahir van concedir-li el Premi Ciutat de Barcelona a la projecció internacional de la ciutat, té 998 pàgines, un volum i un pes considerables, però, malgrat tot, no se'ns cau de les mans, al contrari.

La prosa de Jaume Cabré (Barcelona, 1947) flueix i, amb ella, nosaltres, o jo, en aquest cas, arrossegat, hipnotitzat, atrapadíssim per la història que ens explica l’Adrià Ardèvol, repleta de ramificacions, de salts temporals i espacials i de canvis de narrador. Apassionant. Novel·la de novel·les, Jo confesso té tanta teca i tan ben servida que em falten hores.

Una altra cosa és que el llibre t’expulsi, però si no t’expulsa i t’hi endinses, aleshores és tota una aventura, l’aventura de la lectura precisament, deia també en Cabré a l’entrevista de què us parlo. I efectivament Jo confesso ÉS tota una aventura, us ho asseguro, per això n’escric aquestes quatre ratlles sense haver-la acabat encara: vaig només per la pàgina 250***... Vertigen de pensar com he gaudit fins ara, i tot el misteri que tinc encara per davant!

Ja em perdonareu l’apassionament de groupie, sobretot aquells que ja heu devorat l’obra d’en Cabré. Però és que encara no n’havia llegit mai res (tot i haver vist tota La granja i Estació d’enllaç, esclar; una mancança que estic reparant) i ara pateixo la febre del convers. Us ben asseguro que després de Jo confesso, caurà Les veus del Pamano i, així, anar tirant enrere i anar sumant.

Gràcies Roger Isasi-Isasmendi, Toñy Troya, Aureli Vázquez i Miquel Codony per insistir-hi, i Laura López per donar-me l’empenta definitiva.

Sinopsi de la contraportada:
Si la botiga d'antiguitats de la família és tot un univers per al petit Adrià, el despatx del seu pare és el centre d'aquest univers, i el tresor més preuat de tots és un magnífic violí del segle XVIII al voltant del qual giren moltes històries d'aquesta novel·la de novel·les. Jo confesso és una llarga carta d'amor d'algú que ha hagut de jugar sol durant molts anys, entre llibres vells i secrets inconfessats; d'algú que ha estimat de manera incondicional; d'algú que se sent culpable d'una mort violenta, i d'algú que no entén el mal que recorre la història d'Occident.

***Nota afegida, un cop llegida la novel·la (el 4 de març de 2014): A la mateixa Jo confesso hi ha una frase que em serveix per resumir el que sento ara que l'he acabada: "T'ha vençut la seva història. No: la seva narració". El què, sí; però sobretot el com. L'estil Cabré. Ras i curt: una de les millors, més impactants per a mi, novel·les que he llegit mai.

5/2/14

La desesperança constant, l’humor i el mirall crític


L’humor és un posicionament polític”, afirma Sebastià Jovani. No som a cap curs de guió impartit pels responsables del Polònia, ni en una conferència sobre el rerefons dels gags dels Monty Python, som a la Capella del número 56 del carrer Hospital de Barcelona, en plena BCNegra, dimarts 4 de febrer de 2014, quatre de la tarda. “L’humor és un posicionament polític que ens permet posar de rellevància les deformacions de la realitat. La novel·la negra és una crònica de la societat, i l’humor suma i té un component balsàmic, però mai és gratuït, mai”, diu Jovani.

Jovani, autor d’Emulsió de ferro (La Magrana, 2009) i de la més recent L’Ètica (Alrevés, 2014), és un dels tres convidats a la taula rodona “Catalunya, terra de crims”, moderada per la crítica, professora i escriptora Anna Maria Villalonga. “El propi gènere i la hipèrbole permeten dir coses més clares i cafres que amb un to més seriós?”, ha preguntat ella. L’editor, periodista i autor de la novel·la Independència d’interessos (Llibres del Delicte, 2013), Marc Moreno, pensa que sí: “Portant-ho a l’extrem i tractant-ho amb conya, pots anar més enllà, i dir moltes més coses”.

Quim Aranda, periodista i autor, entre d’altres, de La noia d’Aberdeen (La Magrana, 2014), desplega de sobte una frase blindada: “Jo puc riure, però sóc incapaç de fer gràcia”. Alguns dels presents que omplen el recinte de gom a gom riuen tímidament sense saber si era una broma. Aranda afegeix: “Deixo gotes d’acidesa i causticitat, això sí. Però no vivim en un món que faci gràcia”.

Jovani, Aranda, Moreno i Villalonga.
Volen dir que hi ha realitats que només poden abordar-se des de la distància i la barrera que donen el sentit de l’humor, la ironia, la sàtira, encara que sigui en dosis molt ben mesurades. Moreno ha parit un thriller polític al voltant de la consulta i el procés sobiranista amb què denuncia que “no hi ha un pam de net”. Aranda també ha ambientat la seva primera incursió al negre en el moment històric que estem vivint. Jovani ha bastit una trama encara més fosca (al voltant dels crims d’un pertorbat) que d’alguna manera també esbudella el present.

Moreno: “No m’he pujat al carro, vaig fer una novel·la negra per reflectir alguns dels problemes que veig a la societat actual”. Aranda: “El capitalisme és com és, i no té solució”. Jovani: “No podem empatitzar si no és amb la monstruositat mateixa”. I Villalonga, buscant i trobant punts en comú: “Al final, la constant és aquesta desesperança”. I tot això a l’hora de la migdiada, o millor dit, contra l’hora de la migdiada. Perquè ningú s’adorm en aquesta Capella. La crisi econòmica, el procés (i el contraprocés), la corrupció i la falta d’escrúpols de la classe política (la d’aquí i la d’allà). Els nervis de punta, vaja.

Som lectors indignats escoltant autors indignats, crítics, que fan l’esforç de radiografiar i reflexionar sobre la situació actual, implacables, però sense oblidar l’entreteniment. El propi comissari de la BCNegra, Paco Camarasa, ha presentat aquesta taula rodona sobre crims de ficció recordant la crua realitat: els periodistes Ricardo García, Javier Espinosa i Marc Marginedes, segrestats a Síria.

La trobada d’amants dels gènere negre continua; els desnonaments, els sobres de sotamà i moltes altres atrocitats (al Pròxim Orient i a casa nostra), també.

Publicat per Jordi Benavente a Núvol.com 

3/2/14

ELLES TAMBÉ MATEN, tretze relats negres d’autores catalanes, a cura d’Anna Maria Villalonga


Les autores catalanes si cal matar, matem
Del pròleg d’Elles també maten

Ho afirma la crítica, professora, investigadora, escriptora i curadora del recull de relats negres Elles també maten (Llibres del Delicte, 2013), Anna Maria Villalonga. Ella i l'editor, periodista i escriptor Marc Moreno són els responsables d'aquesta interessantíssima antologia de literatura criminal femenina, que conté una mostra de la narrativa de Margarida Aritzeta, Teresa Solana, Carme Torras, Maria Carme Roca, Núria Cadenes, Esperança Camps, Empar Fernández, Susana Vallejo, Susana Hernández, Marta Banús, Laura Diaz-Roig, Mònica Batet i la mateixa Villalonga.

La infermera calla i allisa la gira del llençol. Després, surt. La Marta es queda sola (...) Observa de nou la dona estirada al llit
Del relat ‘De vegades, l’atzar’, d’Anna Maria Villalonga

No puc ser imparcial amb els projectes que endega l'amiga Anna Maria Villalonga (Barcelona, 1959) perquè, es tracti de l’imprescindible llibre d’entrevistes a escriptors catalans de gènere negre (Les veus del crim), de l’associació En Negre (endevineu què defensen?) o d’aquest Elles també maten que ens ocupa, sempre constato que el resultat no només és interessant sinó també necessari. Fa temps que aquesta experta en teatre català del segle XVIII batalla per dignificar el gènere negre (català i estranger, escrit per homes i per dones) i per fer-lo entrar, també, a les universitats... ara que ja el tenim a les biblioteques, llibreries, cafeteries i tauletes de nit del respectable.

Matar un home no és tan fàcil com sembla. I encara menys un espècimen com aquest que ara jeu bocaterrosa
Del relat ‘Un mort a la cuina’, de Núria Cadenes

Aquesta petita antologia (210 pàgines) recupera autores ja consagrades i dóna veu a noves maneres de fer, i, al mateix temps, palesa la vigència i la força del relat breu (mal considerat “germà petit de la novel·la”) i el reivindica com un “gènere literari de ple dret, antiquíssim i de llarga tradició”, tot recordant-nos a Poe, Wilde, Txèkhov, Borges, Cortázar, Munro, Rodoreda, Pedrolo i Calders, entre d'altres.

Quatre anys escrivint successos l’havien convertit en una obsessa de les notícies policials
Del relat ‘Ella’, de Laura Díaz-Roig

Això no és cap ressenya (encara no me l'he acabat: sempre dic que amb els llibres de relats sóc més d'anar picant, un parell o tres de narracions curtes entre novel·la i novel·la, que d'empassar-me'ls sense respirar), és una invitació a la lectura. A Elles també maten hi trobareu històries de procediment policial i de política-ficció irònicament còmica, exercicis metaliteraris, fusió del crim amb ciència-en-ficció mèdica, relats gòtics, de misteri, d’humor negre i d’altres de punyents amb rerefons psicològic. Tretze peces curtes i heterogènies (vet aquí la gràcia, trobo jo; tot i que, massa sovint, sigui precisament el que es critica dels reculls de narrativa breu) on res és el que sembla. Amb desenllaços que et deixen el coll torçat. Humor, mala llet i negror. Una proposta sòlida que demostra que “el ‘negre’ fet per dones catalanes està ben viu”.