12/2/14

Tot llegint el monumental darrer Premi Ciutat de Barcelona, el JO CONFESSO del mestre Jaume Cabré


Comencem per la meitat, per quan la Mònica Terribas li diu suposo que la màxima aspiració és que tot el que s’escriu sigui necessari, que res sigui sobrer. I ell respon sí, evident, però encara és més difícil fer que sigui el mateix lector qui senti que és ell qui descobreix les coses; i l’altra és crear-li la necessitat de no apartar-se del llibre perquè l’ha de continuar llegint. No és fàcil el que es proposava l’escriptor barceloní: Jo confesso (Proa, 2011), la seva darrera novel·la, per la qual ahir van concedir-li el Premi Ciutat de Barcelona a la projecció internacional de la ciutat, té 998 pàgines, un volum i un pes considerables, però, malgrat tot, no se'ns cau de les mans, al contrari.

La prosa de Jaume Cabré (Barcelona, 1947) flueix i, amb ella, nosaltres, o jo, en aquest cas, arrossegat, hipnotitzat, atrapadíssim per la història que ens explica l’Adrià Ardèvol, repleta de ramificacions, de salts temporals i espacials i de canvis de narrador. Apassionant. Novel·la de novel·les, Jo confesso té tanta teca i tan ben servida que em falten hores.

Una altra cosa és que el llibre t’expulsi, però si no t’expulsa i t’hi endinses, aleshores és tota una aventura, l’aventura de la lectura precisament, deia també en Cabré a l’entrevista de què us parlo. I efectivament Jo confesso ÉS tota una aventura, us ho asseguro, per això n’escric aquestes quatre ratlles sense haver-la acabat encara: vaig només per la pàgina 250***... Vertigen de pensar com he gaudit fins ara, i tot el misteri que tinc encara per davant!

Ja em perdonareu l’apassionament de groupie, sobretot aquells que ja heu devorat l’obra d’en Cabré. Però és que encara no n’havia llegit mai res (tot i haver vist tota La granja i Estació d’enllaç, esclar; una mancança que estic reparant) i ara pateixo la febre del convers. Us ben asseguro que després de Jo confesso, caurà Les veus del Pamano i, així, anar tirant enrere i anar sumant.

Gràcies Roger Isasi-Isasmendi, Toñy Troya, Aureli Vázquez i Miquel Codony per insistir-hi, i Laura López per donar-me l’empenta definitiva.

Sinopsi de la contraportada:
Si la botiga d'antiguitats de la família és tot un univers per al petit Adrià, el despatx del seu pare és el centre d'aquest univers, i el tresor més preuat de tots és un magnífic violí del segle XVIII al voltant del qual giren moltes històries d'aquesta novel·la de novel·les. Jo confesso és una llarga carta d'amor d'algú que ha hagut de jugar sol durant molts anys, entre llibres vells i secrets inconfessats; d'algú que ha estimat de manera incondicional; d'algú que se sent culpable d'una mort violenta, i d'algú que no entén el mal que recorre la història d'Occident.

***Nota afegida, un cop llegida la novel·la (el 4 de març de 2014): A la mateixa Jo confesso hi ha una frase que em serveix per resumir el que sento ara que l'he acabada: "T'ha vençut la seva història. No: la seva narració". El què, sí; però sobretot el com. L'estil Cabré. Ras i curt: una de les millors, més impactants per a mi, novel·les que he llegit mai.

3/2/14

ELLES TAMBÉ MATEN, tretze relats negres d’autores catalanes, a cura d’Anna Maria Villalonga


Les autores catalanes si cal matar, matem
Del pròleg d’Elles també maten

Ho afirma la crítica, professora, investigadora, escriptora i curadora del recull de relats negres Elles també maten (Llibres del Delicte, 2013), Anna Maria Villalonga. Ella i l'editor, periodista i escriptor Marc Moreno són els responsables d'aquesta interessantíssima antologia de literatura criminal femenina, que conté una mostra de la narrativa de Margarida Aritzeta, Teresa Solana, Carme Torras, Maria Carme Roca, Núria Cadenes, Esperança Camps, Empar Fernández, Susana Vallejo, Susana Hernández, Marta Banús, Laura Diaz-Roig, Mònica Batet i la mateixa Villalonga.

La infermera calla i allisa la gira del llençol. Després, surt. La Marta es queda sola (...) Observa de nou la dona estirada al llit
Del relat ‘De vegades, l’atzar’, d’Anna Maria Villalonga

No puc ser imparcial amb els projectes que endega l'amiga Anna Maria Villalonga (Barcelona, 1959) perquè, es tracti de l’imprescindible llibre d’entrevistes a escriptors catalans de gènere negre (Les veus del crim), de l’associació En Negre (endevineu què defensen?) o d’aquest Elles també maten que ens ocupa, sempre constato que el resultat no només és interessant sinó també necessari. Fa temps que aquesta experta en teatre català del segle XVIII batalla per dignificar el gènere negre (català i estranger, escrit per homes i per dones) i per fer-lo entrar, també, a les universitats... ara que ja el tenim a les biblioteques, llibreries, cafeteries i tauletes de nit del respectable.

Matar un home no és tan fàcil com sembla. I encara menys un espècimen com aquest que ara jeu bocaterrosa
Del relat ‘Un mort a la cuina’, de Núria Cadenes

Aquesta petita antologia (210 pàgines) recupera autores ja consagrades i dóna veu a noves maneres de fer, i, al mateix temps, palesa la vigència i la força del relat breu (mal considerat “germà petit de la novel·la”) i el reivindica com un “gènere literari de ple dret, antiquíssim i de llarga tradició”, tot recordant-nos a Poe, Wilde, Txèkhov, Borges, Cortázar, Munro, Rodoreda, Pedrolo i Calders, entre d'altres.

Quatre anys escrivint successos l’havien convertit en una obsessa de les notícies policials
Del relat ‘Ella’, de Laura Díaz-Roig

Això no és cap ressenya (encara no me l'he acabat: sempre dic que amb els llibres de relats sóc més d'anar picant, un parell o tres de narracions curtes entre novel·la i novel·la, que d'empassar-me'ls sense respirar), és una invitació a la lectura. A Elles també maten hi trobareu històries de procediment policial i de política-ficció irònicament còmica, exercicis metaliteraris, fusió del crim amb ciència-en-ficció mèdica, relats gòtics, de misteri, d’humor negre i d’altres de punyents amb rerefons psicològic. Tretze peces curtes i heterogènies (vet aquí la gràcia, trobo jo; tot i que, massa sovint, sigui precisament el que es critica dels reculls de narrativa breu) on res és el que sembla. Amb desenllaços que et deixen el coll torçat. Humor, mala llet i negror. Una proposta sòlida que demostra que “el ‘negre’ fet per dones catalanes està ben viu”.

1/2/14

'MARTORELL NEGRE. Un mort i moltes preguntes', una novel·la de no ficció de Jordi Benavente

-----------NOTA DE PREMSA-----------

Títol: Martorell negre. Un mort i moltes preguntes
Autor: Jordi Benavente
Editorial: Curbet Edicions
Data de publicacio: Abril de 2014
Pàgines: 120
Gènere: novel·la de no ficció / reportatge periodístic

El periodista Jordi Benavente (Martorell, 1980) publica Martorell negre. Un mort i moltes preguntes, una novel·la de no ficció de 120 pàgines sobre la mort d’un indigent ebri, al calabós municipal del poble, una nit del desembre de 1976, i les circumstàncies que van envoltar el succés. “Tot va començar quan va caure’m a les mans l’informe policial del cas, incomplet i ple d’interrogants, que duia trenta anys oblidat en un racó de l’arxiu local”, diu l’autor, per a qui les “moltes preguntes” del subtítol (Qui era aquest sense sostre? Com va morir exactament? Per què?) van ser el motor de la recerca.

“Sobre la muerte por asfixia en el Depósito Municipal de Don Cristóbal Rubio García”, era el títol de l'informe. “No vaig poder evitar obrir la carpeta, i, un cop oberta, no vaig poder evitar abocar-m’hi: la paraula 'muerte' va clavar-se’m al paladar com un ham esmoladíssim, i va tirar de mi cap a la foscor d’aquells temps, l’any 76, al poble, els inicis de la transició, el difícil pas de la dictadura franquista a la fràgil democràcia i, tancant el focus, el succés pur i dur: un home que va morir sol i d’una manera horrible”.

Fruit d'una investigació periodística i narrat amb tècniques literàriesMartorell negre. Un mort i moltes preguntes va rebre el Premi Vila de Martorell 2013 a la millor obra de prosa. Híbrid entre el reportatge i la novel·la negra, crònica de successos i retrat del Martorell dels setanta, per al qual Benavente ha accedit a expedients judicials, informes policials i articles de premsa de l'època, i ha entrevistat diverses persones (policies, polítics, periodistes, historiadors, activistes i funcionaris) relacionades amb el cas.

Martorell negre. Un mort i moltes preguntes arrenca amb l’incendi que va provocar la mort per asfixia del sense sostre tancat al calabós, però, alhora, també fa desfilar davant del lector el policia local que va trobar-se el cadàver, l’alcalde franquista de l’època i els joves activistes que publicaven la revista d’informació local, Solc, emparada per la parròquia i oposada al butlletí oficial del consistori, així com d’altres funcionaris en actiu quan va tenir lloc el succés. 

Jordi Benavente ha publicat als diaris Público, El Punt, Avui i Ara. És autor dels llibres La nit que van ploure bitllets i altres històries de Martorell (2012) i Valentes. La història de superació de vuit dones de Castellbell i el Vilar (2013), i, amb Andreu González Castro, del recull d’entrevistes DO Martorell (2013). Ha guanyat diversos certàmens literaris locals amb els seus relats. ‘Paios durs’ va ser finalista del Premi Núvol de Contes 2013. El seu blog és martorellnegre.blogspot.com.es
--------------------------------
Som un policia jubilat i un periodista addicte a la crònica negra, en un replà, on qualsevol pot sentir-nos, revivint una mort violenta que va tenir lloc fa trenta-sis anys. Però sentint-lo, sembla com si hagués passat ahir
--------------------------------
*El llibre es pot adquirir a la llibreria ESPAI LITERARI (ON-LINE) o al CELLER D'EN XAVI de Martorell (c/ Mur, 88). 

*Crítica del llibre al diari El Punt Avui, per Lluís Llort.
*Crítica del llibre, al blog 'A l'ombra del crim' de l'Anna Maria Villalonga.
*Ressenya del llibre, al blog 'Donde Acaba el Infinito' de l'Alexander Páez.
*Fitxa del llibre a Goodreads.

Podeu LLEGIR LES PRIMERES LÍNIES del llibre, aquí.