12/2/14

Tot llegint el monumental darrer Premi Ciutat de Barcelona, el JO CONFESSO del mestre Jaume Cabré


Comencem per la meitat, per quan la Mònica Terribas li diu suposo que la màxima aspiració és que tot el que s’escriu sigui necessari, que res sigui sobrer. I ell respon sí, evident, però encara és més difícil fer que sigui el mateix lector qui senti que és ell qui descobreix les coses; i l’altra és crear-li la necessitat de no apartar-se del llibre perquè l’ha de continuar llegint. No és fàcil el que es proposava l’escriptor barceloní: Jo confesso (Proa, 2011), la seva darrera novel·la, per la qual ahir van concedir-li el Premi Ciutat de Barcelona a la projecció internacional de la ciutat, té 998 pàgines, un volum i un pes considerables, però, malgrat tot, no se'ns cau de les mans, al contrari.

La prosa de Jaume Cabré (Barcelona, 1947) flueix i, amb ella, nosaltres, o jo, en aquest cas, arrossegat, hipnotitzat, atrapadíssim per la història que ens explica l’Adrià Ardèvol, repleta de ramificacions, de salts temporals i espacials i de canvis de narrador. Apassionant. Novel·la de novel·les, Jo confesso té tanta teca i tan ben servida que em falten hores.

Una altra cosa és que el llibre t’expulsi, però si no t’expulsa i t’hi endinses, aleshores és tota una aventura, l’aventura de la lectura precisament, deia també en Cabré a l’entrevista de què us parlo. I efectivament Jo confesso ÉS tota una aventura, us ho asseguro, per això n’escric aquestes quatre ratlles sense haver-la acabat encara: vaig només per la pàgina 250***... Vertigen de pensar com he gaudit fins ara, i tot el misteri que tinc encara per davant!

Ja em perdonareu l’apassionament de groupie, sobretot aquells que ja heu devorat l’obra d’en Cabré. Però és que encara no n’havia llegit mai res (tot i haver vist tota La granja i Estació d’enllaç, esclar; una mancança que estic reparant) i ara pateixo la febre del convers. Us ben asseguro que després de Jo confesso, caurà Les veus del Pamano i, així, anar tirant enrere i anar sumant.

Gràcies Roger Isasi-Isasmendi, Toñy Troya, Aureli Vázquez i Miquel Codony per insistir-hi, i Laura López per donar-me l’empenta definitiva.

Sinopsi de la contraportada:
Si la botiga d'antiguitats de la família és tot un univers per al petit Adrià, el despatx del seu pare és el centre d'aquest univers, i el tresor més preuat de tots és un magnífic violí del segle XVIII al voltant del qual giren moltes històries d'aquesta novel·la de novel·les. Jo confesso és una llarga carta d'amor d'algú que ha hagut de jugar sol durant molts anys, entre llibres vells i secrets inconfessats; d'algú que ha estimat de manera incondicional; d'algú que se sent culpable d'una mort violenta, i d'algú que no entén el mal que recorre la història d'Occident.

***Nota afegida, un cop llegida la novel·la (el 4 de març de 2014): A la mateixa Jo confesso hi ha una frase que em serveix per resumir el que sento ara que l'he acabada: "T'ha vençut la seva història. No: la seva narració". El què, sí; però sobretot el com. L'estil Cabré. Ras i curt: una de les millors, més impactants per a mi, novel·les que he llegit mai.

8 comentaris:

  1. Gràcies a tu, Jordi, per compartir la febre de la descoberta, és emocionant:)

    ResponElimina
  2. Me n'alegro de que t'estigui agradant. Jo sóc dels que guardo igual de bon record d'aquest i de Les Veus del Pamano, per motius diferents. Ja em diràs, ja.

    ResponElimina
  3. Confesso haver patit el mateix "apassionament de groupie" i haver sentit pànic a arribar a la 998. Què hi ha després? Personalment, l'únic que he pogut fer ha sigut devorar tota la seva literatura i esperar noves confessions. Bona continuació, Jordi Ardèvol. ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, maco! Som apassionats i exhaustius, a la família, està clar ;)

      Elimina
  4. Casualitats de la vida, Jordi, jo vaig arribar ahir a la 998. I mira que he provat d’endarrerir-ho, però al final he hagut de fer front al final d’una relació que, tot i durar pocs mesos, ha resultat fascinant. (Segur de que el xèrif Carson n’estaria orgullós.)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jesús, segur que no és casualitat... com tampoc és casualitat que ens hagin agradat tant el xèrif Carson i Àguila Negra, dos personatges inoblidables.
      Jo encara vaig per la 450 però entenc el que vols dir: abandonar un univers com el que planteja aquestas novel·la de novel·les no ha de ser fàcil... Però sempre et quedaran Les veus del Pamano, Senyoria, L'ombra de l'eunuc i la resta, no? O ja havies llegit tot Cabré?
      Salut i llibres, company. I gràcies pel comentari :)

      Elimina