27/11/13

La veu catalana de Jo Nesbo (crònica del suc que vaig compartir amb la traductora Laia Font Mateu)

“Hi ha hagut moments, traduint El ninot de neu, en què em moria de por. Però, és clar, jo no puc passar-ho ràpid, per molt escagarrinada que estigui, m’ho haig de llegir tot, detall a detall. A vegades em desfogo cridant i tot... Però és apassionant”.

La veu catalana de Jo Nesbo té gairebé els mateixos ulls blaus que ell, tot i que no està tan acostumada al fred. És una traductora badalonina, primeta i tímida, que prefereix els sucs de fruita naturals al cafè negre. Però, això sí, es declara una "fan absoluta" de l'obra d'aquest escriptor noruec, encara que pateixi llegint les seves novel·les “perquè tenen algunes escenes realment fortes”.

Suposo que això és el millor que pot passar-li a un autor: que qui el tradueixi gaudeixi fent-ho. I si és així, està clar que quan es tracta que Jo Nesbo parli català, l’autor d’El ninot de neu no podria tenir una còmplice millor. “Encara no m’he pogut treure del cap l’assassí de la primera entrega de la sèrie, El pit-roig. Però és que amb aquest últim també ho he passat malament”, diu la traductora. Patim i gaudim amb Nesbo i el seu Harry Hole. Tant, que necessitem la nostra bona dosi cada any.

Laia Font i Mateu (Badalona, 1976) va començar amb Idealistes sota les bales. Corresponsals estrangers a la Guerra Civil, al 2007, de l'historiador britànic Paul Preston. Després va traduir Perdona si et dic amor, una de les novel·les romàntiques de Federico Moccia. I el tercer encàrrec professional, l'any 2008, ja va ser la inoblidable El pit-roig, amb què Proa, en aquell moment per iniciativa de l’editor Bernat Puigtobella, apostava per primera vegada pel noruec. 

Des de llavors, cada any espera “amb candeletes la nova entrega! Sóc més una fan que una traductora!”, diu, i riu. Ella aprofita per fer un glopet al suc, i jo per explicar-vos que, encara que ella es tregui importància, ja us asseguro (i podeu comprovar-ho vosaltres mateixos llegint els llibres) que estem parlant d’una professional amb un vocabulari i una manera de captar i transmetre la prosa de Nesbo que també crea addicció. Per això vaig acabar buscant-la i quedant-hi, per fer un suc... i que m’expliqués cosetes de l’ofici.

Jo Nesbo by CATO LEIN (http://jonesbo.com/)
‘A tres bandes’
Font diu que “oficialment, la traducció catalana és de la versió anglesa (aprovada per l’autor), però quan m’hi poso utilitzo també la versió original noruega, i la francesa. Jugo a tres bandes, vaja. I m'ho passo increïblement bé”.

Un Preston de 500 pàgines, un Moccia de 600 i, ara, un Nesbo rere un altre (fins ara, han sigut les cinc de la sèrie de l’inspector Harry Hole i la independent Headhunters). Font va de totxo en totxo. Però no s’arruga, al contrari: “El ninot de neu, el vaig traduir de setembre a desembre (de l’any 2012; a les llibreries ens arribà al setembre de 2013)”. I cada traductor té la seva tècnica, però ella assegura que és de les que entren verges a la història.

No te’l llegeixes ni una sola vegada sencera, abans de començar?, pregunto. “No, cap. Cap, cap”, diu. I m’explica que el seu modus operandi és tenir oberts l’original i el document word on escriu la seva versió, i anar llegint i traduint, llegint i traduint. Tac-tac-tac-tac-tac... Quan es cansa, reposa; i després hi torna. I així fins al desenllaç. “Per a mi és una cosa molt psicològica arribar fins al final d’una tirada, la primera vegada”, diu.

La primera passada marca les expressions o girs problemàtics que després resoldrà amb diccionaris, col·legues i fòrums del gremi. Tot s’hi val quan es tracta de trobar la paraula justa, el to de cada autor traduït. “Després ho repasso les vegades que faci falta. Normalment, durant el procés me la llegeixo quatre vegades cada novel·la, l’última en català. I després passa pels correctors, és clar”, diu. Déu n’hi do per quantes mans pot arribar a passar un llibre abans d’arribar a les nostres.

‘Com un pitbull rabiós’
James Ellroy diu d’ell mateix que és “el millor autor de novel·la negra viu”, però admet que Nesbo li està “trepitjant els talons com un pitbull rabiós”. Se sent molta responsabilitat sent la veu d’un paio que ha venut milions de llibres al món? “No més que amb qualsevol altre”, contesta Font, sincera, i s’afanya a afegir: “No, la veritat. Però a partir d’ara potser sí”. I tornem a riure.

El suc amb la Laia Font ens va donar també per comentar encara més autors a qui ha donat accent català: des dels Maj Sjöwall i Per Walhoo fins a la Dolores Redondo, passant pels Preston, Moccia i Nesbo, i fins i tot la sèrie de l’Agatha Mistery. I també per desitjar-li, per desitjar-nos, que la propera aventura d’en Harry Hole ens arribi puntual, l’any vinent, i de les seves mans. Fans absoluts de la veu catalana de Jo Nesbo.

22/11/13

Senyores i senyors, PRESENCIA HUMANA magazine, vuit relats inèdits de fantasia, terror i ciència-ficció


No tengo estómago para estas cosas” 
Philip K. Dick 

Sòrdids, ferotges i demencials. Per ara, m’he llegit només dos dels vuit relats que ofereix el número 1 de la “revista de literatura extraña Presencia Humana magazine, que coediten Jot Down Books i Aristas Martínez (2013); 128 pàgines, 18 euros, amb il·lustracions de Pablo Gallo i vuit relats inèdits de fantasia, terror i ciència-ficció. I no m'he pogut esperar, volia parlar-vos-en ja.

Els culpables són ‘De lobos y hombres’ d’Emilio Bueso (Castelló, 1974) i ‘Dejad que los niños’ de Jesús Cañadas (Cádiz, 1980). ¿Què feu, que encara no teniu el vostre exemplar?

El de Bueso és la història d’un... Bé, ja coneixeu a Bueso (i si no, llegiu Diástole, Cenital o Esta noche arderá el cielo), no sabria descriure-us de què va sense esbudellar-lo. Puc dir-vos, això sí, que hi surten llops i gossos salvatges; ciutats devastades per la guerra, paisatges de malson i éssers diabòlics, passats de voltes i amb el magnetisme marca de la casa; i sang, i sexe. (“Esto no es una pieza para niños, es una canción para las jaurías”)

Cañadas parteix d’una imatge potentíssima: divuit santcristos cobren vida, es despengen de la creu i surten de les seves esglésies, en silenciosa processó, de matinada, en un municipi de La Alpujarra granadina, desencadenant una sèrie de fets terribles, pura anada d’olla. Imprescindible, també. (“Hoy había una mano en el fregadero. Es la mano de un hombre adulto. Tiene pelos en los nudillos”)

Dos relats, doncs, estripadíssims, ergo molt recomanables, que són una bona mostra d’aquests autors “Friki Mainstream”, en paraules de l’escriptor i traductor Javier Calvo (Barcelona, 1973), autor de l’editorial (recordeu que parlem d’una revista), titulada ‘Historia de dos ciudades: fándom, hipsters y el fantástico español’, un bon repàs del fenomen.

Aquesta sucosa (i sagnant) antologia la completen relats de Miqui Otero, Sofía Rhei, Javier Fernández, Carlos Gámez, Víctor Nubla i Rubén Martín Giráldez.

18/11/13

LOS AMIGOS DE EDDIE COYLE, de George V. Higgins, el mestre de la novel·la negra amb diàlegs magnètics


“No tengo tiempo de explicarte lo que es la vida de casado y, además, tampoco te lo creerías. A mí, cuando me lo contaban, tampoco me lo creía y tú no te la creerías aunque te lo contase”. M’ho havien advertit. I, ara que l’he llegit, puc afirmar que era cert: George V. Higgins (Brockton, Massachusetts, 1939-1999) és sinònim dels millors diàlegs que hagis pogut llegir mai.

Los amigos de Eddie Coyle (Libros del Asteroide, 2011) és una novel·la d’atracaments; de policies i criminals; de paios, en suma, més o menys divertits i amb més o menys sort, que miren de tirar endavant. Hi ha acció, no en tingueu cap dubte, però el 80% de la novel·la són diàlegs. I quins diàlegs, noi!

Les converses que paria Higgins eren tan realistes que sembla com si llegíssim la transcripció d’un documental sobre els baixos fons del Boston dels anys 60 i 70. Tota una escola per als mestres que vindrien després.

Diuen que Elmore Leonard llegia Higgins cada matí, abans de posar-se a escriure, per agafar el to necessari per als seus personatges. Més tard, Quentin Tarantino diria que Leonard era un referent bàsic. No és estrany, doncs, que llegint Higgins tinguem la sensació que estem tancant el cercle (i que tot plegat ens soni familiar*):

“–Dios, se me había olvidado lo malo que es un sándwich de queso. Es como comer un trozo de plástico, ¿sabes?
–Tienes que ponerle mayonesa –dijo Waters (...)
–No lo había oído nunca –dijo Foley–. La pones por la parte de fuera, ¿verdad?
–No –dijo Waters–, por la parte de dentro, pero sigues poniéndole mantequilla por la parte de fuera. Cuando el queso se funde, es la mayonesa lo que le da sabor. Pero tienes que utilizar mayonesa de verdad, de la que está hecha con huevos, ¿sabes? Puedes usar esa otra cosa que la gente dice que es mayonesa pero es aliño de ensalada...”

(*No és Pulp Fiction (1994), és Los amigos de Eddie Coyle (1970)

Los amigos de Eddie Coyle és un llibre primet, ràpid de llegir, i efectiu com un estilet o un tret disparat amb silenciador per un professional; entrar i sortir; arribar i moldre. Una novel·la farcida d’acció, suspens i girs (on ningú va de cara, com era d’esperar) espatarrants, condensats en només 193 pàgines explosives. Una trama rodona, inoblidable i genial.

Eddie Coyle és un lladre de pa sucat amb oli, pendent d’una sentència per tràfic d’alcohol que podria dur-lo a presó. Sobreviu a base de tripijocs i contactes. Però aquesta vegada, si vol evitar la garjola haurà de vendre algú. A qui delatarà? Com? I quines seran les conseqüències? Vet aquí la primera novel·la de Giggins, publicada el 1970, la primera d’una sèrie de 27.

Una ficció (tan magnètica com realista) poblada de traficants d’armes, agents federals, sicaris i lladregots, confidents i delators, amb un tret en comú: tots són personatges buscant-se la vida, jugant-se-la en un cantó i l’altre de la llei, sense escrúpols. I sense amics, malgrat el títol.

“En esta novela, todo el mundo utiliza a todo el mundo”, diu l’escriptor de Boston, Dennis Lehane, al pròleg. Lehane també es declara deutor de Higgins. Dels seus diàlegs en diu que són “escabrosos, divertits i poderosament autèntics”. De la novel·la, que és “un retrato de las calles más realista que cualquiera que se haya escrito”.

“Hablas con alguien que dice algo y luego con otro que dice algo más y, cuando quieres darte cuenta, ya te has enterado de una historia”, diuen en un moment del llibre. I trobo que resulta un bon resum. Los amigos de Eddie Coyle és una suma de converses i d’escenes que encaixen a la perfecció, que narren una història dura, realista, crua:

¿No se termina nunca esta mierda? ¿Es que en este mundo las cosas no cambian nunca?”, pregunta un dels personatges al final. I un altre respon: “Pues claro que cambian. No te lo tomes tan a pecho. Algunos mueren, los demás envejecemos, llega gente nueva, los antiguos se marchan... Las cosas cambian todos los días”.

L’estil de Higgins era pulcre, concís i visual com un bon guió cinematogràfic. I el seu coneixement de l’argot, el modus operandi i les estratagemes que utilitzen els criminals i els representats de la llei és sorprenent.

Potser hi tingui alguna cosa a veure la seva biografia: George V. Higgins va ser periodista, advocat i fiscal, escriptor i professor universitari. I, durant set anys, va treballar pel govern, contra el crim organitzat.

Aquesta primera novel·la, que quaranta anys després ens acosta Libros del Asteroide, resulta molt, molt recomanable.


11/11/13

NOTAS DE ARKHAM: el quadern d'idees de Lovecraft, al primer número de la revista DELIRIO (2007)


Un insecte que hipnotitza un home i l’arrossega fins a la mort. Un individu que intenta recordar el seu passat mitjançant drogues i una música especial i que acaba accedint a una memòria heretada i a períodes primitius, anteriors a l’aparició dels humans. Un viatger que arriba a una ciutat estranya, els habitants de la qual segueixen rictus monstruosos i secrets. Un xiulet molt antic, descobert en una excavació, que convoca una presència maligna. Una habitació fantasma, que ara hi és i ara no hi és.

Són alguns dels “elements terrorífics fonamentals, molt útils en el relat de terror” recollits per l’escriptor nord-americà H. P. Lovecraft (Providence, 1890-1937), un dels mestres del gènere i pare de l’horror còsmic, en un interessantíssim article titulat ‘Notas de Arkham’ (1938), traduït al castellà i inclòs en el primer número de la revista Delirio (La Biblioteca del Laberinto, 2007).

No són, com ell mateix va escriure, “intrigues elaborades”, sinó “simples suggeriments o impressions capritxoses amb l’objectiu de fer volar la imaginació i els records”, que Lovecraft havia anat anotant al llarg de la seva vida, fruit de “somnis, lectures, incidents insignificants”, des de 1919 a 1934, i que conformen una llista espaterrant. I són també un autèntic caramel per als amants de l’autor d’En las montañas de la locura, un passadís directe al seu esgarrifós i fascinant imaginari.

Una missa negra sota una antiga església. Un manuscrit massa horrible per ser llegit sense embogir. Un bruixot que té el poder d’influir en els somnis dels altres... Hi ha idees que ens sonen moltíssim, perquè ja les hem vist desenvolupades en obres del geni de Providence i el seu cercle, i d’altres que es llegeixen com allò que no va poder ser: relats que no va escriure mai, però que podrien ser la llavor de l’obra d’algú altre.

Amb l’interminable títol de ‘The Notes and Commonplace Book employed by the late H. P. Lovecraft, including his suggestions for story-writing, analyses of the weird story, and a list of certain basic underlying horrors, etc, designed to stimulate the imagination’, aquest article de 26 pàgines inclou també consells per redactar un relat, com ara el d'escriure dues sinopsis: una amb els fets explicats de manera cronològica, i una altra que els enumeri tal i com pensem narrar-los.

És el mestre compartint secrets d’storyteller, impartint-nos un irrepetible taller d’escriptura. “Modifiqui els esdeveniments i la intriga, cada vegada que el treball sembli necessitar-ho, i no se senti presoner de cap idea preconcebuda”, ens recomana.

Dedicada a la ciència-ficció i la fantasia, i editada per Francisco Arellano, la revista Delirio va arrencar el desembre de 2007 (el passat mes de març va arribar al número 11). Aquest primer número conté també traduccions al castellà de poemes de William Blake i Rudyard Kipling, relats de Sax Rohmer, Erle Cox, Antonio de Hoyos, Seabury Quinn i Willis George Emerson, entre d’altres, així com un compendi d’il·lustracions de Virgil Finlay. Tot això, i més, en una revista de 176 pàgines, format llibre en rústica amb solapes. Una peça de col·leccionista que desconeixia fins ara, i que m'he trobat a les lleixes de la llibreria Espai Literari.