26/9/13

Mauricio Skrycky, de Fiat Lux: “Explicarem allò que té lloc per sobre i per sota de la llei, històries fortes”

Borasteros i Skrycky, responsables de Fiat Lux.
El fotògraf Mauricio Skrycky i el periodista Daniel Borasteros han creat la revista Fiat Lux, crònica negra explicada per periodistes, però també per escriptors de novel·la negra. Al número 1, entre d’altres al·licients, un reportatge de Rebeca Carranco (El País) sobre el cas Saratoga i Riviera, i el primer capítol d’un fulletó pulp signat per Oriol Jara. 

L’uruguaià Mauricio Skrycky (Montevideo, 1972) és fotògraf de premsa i editor, i té aquell aspecte canalla, d’assidu d’antres i baixos fons, que esperem dels bons reporters de successos: jupa de cuir, barba de quatre dies “y zapatillas por si hay problemas salir volao” (com el personatge de Blades). M’espera, discret, davant d’una infusió, a la terrassa del Bar Estudiantil de plaça Universitat. És ell qui em reconeix, tot i que no ens havíem vist mai. Ens hem citat per parlar de Fiat Lux, la revista de crònica negra de referència que esperàvem els amants dels successos i el gènere negre, que ha fundat amb el periodista Daniel Borasteros (Madrid, 1971), ex El País

“La gaudirà qui gaudeixi de les històries: explicarem allò que té lloc per sobre i per sota de la llei; històries fortes”, m’explicarà després, sobre aquesta mena d’El Caso del segle XXI, una capçalera bimestral, amb un peu a la realitat i l’altre a la ficció, que s’estrena aquest octubre. 

Malgrat la fascinació que em provocava el seu cognom (cinc consonants i dues is gregues), pregunto pel nom de la revista... I Skrycky somriu: vés a saber quantes vegades l’hi han preguntat per les dues coses. 

-M. S. -Fiat Lux és una expressió que en llatí vol dir “Que es faci la llum”. I, alhora, també és una picada d’ullet a un còmic francès, protagonitzat pel detectiu Nestor Burma, l’agència del qual es deia Fiat Lux. No volíem un nom descriptiu, i per això vam triar aquest. Que al principi pot resultar intrigant, però que esperem que acabi sent una marca. 
-Realitat i ficció. Com es lliguen?
-Doncs molt més fàcil del que et penses. Quan t’hi poses, veus que ficció i realitat es retroalimenten constantment. I quan ho ajuntes en una publicació dóna uns resultats sorprenents... 
-Seriositat i professionalitat. I també morbo. 
-Fiat Lux serà una publicació molt rigorosa, tant a nivell periodístic com dels textos de ficció, però alhora tenim una idea que beu del periodisme modern i de la novel·la negra: tenim present la funció d’entreteniment. Ara, rigorós no vol dir avorrit. I en aquest cas, el ganxo del món que fotografiem i radiografiem és el morbo, és clar. Però morbo no és sensacionalisme. Parlem del morbo per conèixer allò que no saps. Nosaltres volem explicar històries que no se sàpiguen. No les que puguis trobar a internet, al primer clic. I si són històries conegudes, volem explicar-les com mai s’hagin explicat abans. 
-Hereus del mític setmanari El Caso
-(Riu.) Sí. A veure... La referència a El Caso ens la prenem com un orgull, és tot un honor. Però tampoc ho anem dient, perquè no som El Caso. Tant de bo ens anés tan bé com a ells! Però oferim un producte diferent. Potser enfoquem les mateixes zones grises de la societat, però som d’un altre temps. I crec que busquem també un altre tipus de lector: Fiat Lux és una revista de lectura. La gaudirà qui gaudeixi de les històries. Explicarem allò que té lloc per sobre i per sota de la llei. Històries fortes. 
-Però justament ara, una publicació en paper i tan específica?
-Les idees t’arriben quan t’arriben, i s’han de tirar endavant. Truman Capote deia que quan et donaven el do d’escriure et donaven també un fuet per autoflagel·lar-te. Doncs una idea així és el mateix, t’arriba, potser en el pitjor moment, però què has de fer? Guardar-la en un calaix fins que surti el sol? Doncs no. És justament ara, quan tot comença a esfondrar-se, quan es generen geografies i situacions noves que fan que et posis a pensar, a utilitzar una mica més la matèria gris.
(La idea inicial va ser de Borasteros, que va proposar-li a ell, m’explica Skrycky. Són amics. Comparteixen aficions i ofici. S’hi van llençar de cap.)
-Algun germà gran, a l’estranger?
-Vam trobar una publicació francesa, amb qui estem en contacte. És Alibi, que vol dir “coartada” en francès. El concepte i el contingut és similar, però ells apunten cap a la publicació col·leccionable, i la nostra pretén ser una revista més de batalla. Volem que la gent se senti temptada a ficar-se-la a la butxaca interior de la jaqueta o a la bossa, per llegir-la al metro o a l’autobús. Si després la vols col·leccionar, molt bé, perquè també hem cuidat molt el disseny (amb fotos en blanc i negre, molt ben il·luminades, però d’ànima fosca, etc...), però volem que el lector se’ns emporti i ens llegeixi on sigui. 
-Crònica negra, però també relats i una mena de còmic...
-Fiat Lux és una revista d’històries sobre el món del crim, amb un peu a la realitat i l’altre a la ficció. I una de les idees centrals és que el reportatge principal de cada número vagi acompanyat d’una entrevista a un autor de novel·la negra que hagi tractat el tema en qüestió. En el primer número, per exemple, hi ha un reportatge molt ampli de la periodista de successos d’El País Rebeca Carranco sobre l’“Operación Ilusionista” (corrupció policial a Catalunya, relacionada amb els prostíbuls Saratoga i Riviera) i, alhora, una entrevista a l’escriptor Lorenzo Silva, que es basà en aquest mateix cas per escriure el premi Planeta La sombra del meridiano. Però també oferirem perfils de criminals, guies per als viatgers dels baixos fons, ressenyes de novel·les, pel·lícules, còmics, sèries i videojocs de gènere negre, i fins i tot la crítica gastronòmica de restaurants que hagin estat escenaris d’un crim... 
-Emocions fortes.
-Sí. I també un conte inèdit, que tant pot ser d’autors emergents com consagrats, i un capítol d’un “fulletó pulp” per entregues, signat per Oriol Jara, sobre narcos gallecs de L’Hospitalet de Llobregat. I tot plegat cuidant molt el disseny i la qualitat dels textos i les imatges.
(Déu n’hi do, l’artilleria que preparen aquesta colla.)
-Moment d’afegir alguna cosa o callar per sempre, Mauricio.
-Res, que desitgem que la gent vagi sense por al quiosc, i que trobin un moment per asseure’s i llegir la revista, amb un somriure maliciós. Estem convençuts que si ens donen una oportunitat no els decebrem, al contrari: passaran bons moments amb Fiat Lux. 
(*La revista Fiat Lux sortirà el 3 d’octubre.)
Publicat per Jordi Benavente a Núvol.com

25/9/13

DIÁSTOLE, d’Emilio Bueso. Fascinant, violenta i original novel·la de terror

Emilio Bueso (Castelló de la Plana, 1974) és un d’aquells autors que fan que sembli fàcil. Que ho sembli, dic. Perquè no tothom pot construir castells de naips amb aquesta solidesa. La seva prosa té una cadència sincopada (frases curtes i paràgrafs d’una sola línia combinats amb descripcions més àmplies i diàlegs de precisió) que flueix, i que avança i avança i avança... fins que t’has polit la novel·la sencera i aixeques el cap, els ulls vermells, regust de sang i un somriure estrany d’orella a orella.

Diástole (Salto de Página, 2011) està escrita en primera persona i amb dos narradors: en Jérôme, un jove pintor maleït, consumit per l’heroïna, i l’Iván, un personatge estrambòtic, reclòs en una mansió mig en ruïnes, que li encarrega un retrat a l’artista, amb una condició: el pintarà en quatre nits seguides. 

En Jérôme, simpàtic perdedor, usa un present d’urgència, un to lumpen i una oralitat molt ben aconseguits. L’Iván, d’un magnetisme inqüestionable, va descabdellant la seva terrible història a base de flashbacks mentre el pinten. L’encert d’aquestes dues veus és comparable al de Marc Pastor quan va escollir la Mort com a narradora de la genial La mala dona

Bueso dosifica la informació sobre la identitat i les peripècies dels personatges magistralment. De mica en mica anirem descobrint la complicada vida d’en Jérôme i l’enigmàtic passat de l’Iván, que ha travessat l’infern del setge de Leningrad, la dictadura soviètica, una intensa història d’amor i la catàstrofe de Txernòbil, en una mena de road movie de malson.

Qui és l’Iván? Per què tria un artista ionqui perquè el retrati en un llenç? Com es passa per tots aquests escenaris de terror sense deixar-hi la pell? No penso destapar-vos la trama, ja ho sabeu. Llegiu-la. 

A mi, Diàstole m’ha recordat el lirisme, els personatges turmentats i les atmosferes malsanes dels relats del britànic Clive Barker; la hipnòtica i primeta novel·la El pistolero (La Torre Oscura I) d’Stephen King; el gust per l’estrany, la foscor i els monstres que hi habiten de Howard Phillips Lovecraft i els seus deixebles; la verbositat incontenible de Chuck Palahniuk, i l’entranyable realisme brut amb què Charles Bukowski retratava misèries i addiccions. 

Què més necessiteu per abocar-vos-hi ja, a aquest abisme? Voleu més motius? Un altre: Bueso demostra que no calen 500 pàgines per deixar bocabadat el lector. Ell en necessita només 233. 

Emilio Bueso és enginyer i professor de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana, i autor de diversos relats i de les novel·les Noche Cerrada, Diástole, Cenital i la més recent Esta noche arderá el cielo*

(*Bueso presentarà Esta noche arderá el cielo el proper 5 d’octubre, a les 18 hores, a la llibreria Gigamesh de Barcelona, amb l’editor de Salto de Página, Pablo Mazo, i el també editor i propietari de la llibreria, Alejo Cuervo)

20/9/13

Aureli Vázquez, llibreria Espai literari: “John Kennedy Toole i Saramago eren desconeguts, i ara són clàssics: autors anònims, benvinguts a casa vostra”

Aureli Vázquez (L’Hospitalet de Llobregat, 1975) i Inma Santos (Barcelona, 1975) es van conèixer estudiant Periodisme a l’Autònoma. Ella fa més d’una dècada que treballa a El Periódico de Catalunya, i ell és cofundador de l’empresa de comunicació bcnpress. Fa un parell d’anys van publicar La Barcelona invisible, un llibre sobre la part menys coneguda de la ciutat. Apassionats per la lectura i l’escriptura, s’han decidit a obrir ‘Espai literari’: alguna cosa més que una llibreria (especialitzada en editorials petites i autors per descobrir), al barri barceloní de Gràcia. Alcen la persiana l’1 d’octubre. Parlem amb Aureli Vázquez, director de la llibreria, sobre el potencial dels diamants en brut.
-“Espai literari” és un concepte tan suggerent com ampli. Què sou exactament, una llibreria, una editorial, un espai on trobar-hi bona literatura?
-Som una llibreria en tant que venem llibres. Però hem escollit aquest nom amb la pretensió de convertir-nos també en punt de reunió per a lectors i escriptors. Farem xerrades, presentacions, tallers... I, com que tenim molt clar que volem donar una empenta als autors desconeguts, en alguns casos puntuals actuarem també com a editors. Tot plegat és un experiment nou que representa per a nosaltres un repte.
-Això d’obrir una llibreria, ara mateix, és d’emprenedors o de temeraris?
-Un temerari és algú que s’hi llença sense pensar en les conseqüències; no és el nostre cas. Com en qualsevol projecte, cal analitzar els riscos i això és el que hem mirat de fer (el temps dirà si ho hem fet prou bé!). El sector del llibre ha patit per diversos motius. Un d’ells ha estat l’impacte de l’ebook, concretament de l’ebook pirata. Tot i així el llibre electrònic representa només un 3% de la facturació global del sector. D’altra banda, crec que algunes llibreries arrossegaven deutes i estructures que ja no podien finançar, i per això s’han vist obligades a tancar. Però això no vol dir que una llibreria petita i ben gestionada no pugui tirar endavant! Nosaltres no creiem en el model d’“obrir la persiana i esperar que vinguin els lectors”, perquè això sí que seria de temeraris. La nostra aposta passa per anar a buscar els lectors, i d’aquí les activitats que tenim previst posar en marxa. Volem guanyar-nos els lectors amb una oferta de llibres completament diferent i arriscada: és com qui tasta per primer cop un menjar exquisit sense saber-ne el nom.
-Editorials petites, autors desconeguts... El vostre públic no són els lectors de best-sellers. A qui busqueu?
-No podem (ni volem) competir amb les grans cadenes de llibres... Senzillament, hem escollit un posicionament molt concret que ens resulta engrescador i interessant: autors per descobrir (inclosos autoeditats) i editorials petites. Uns i altres són injustament exclosos d’allò que anomenem “el sistema”. Nosaltres volem apostar per ells i els convidem a que apostin per nosaltres. Junts, tenim molt a guanyar. Personalment, m’encanta el que està fent Llibres del delicte, una nova editorial de novel·la negra en català que edita amb qualitat i que ha reinventat el seu model de distribució. Els donarem tot el nostre suport. I el mateix podríem dir de Periscopi, Demipage, Alrevés o Les males herbes (per cert, d’aquests últims vaig comprar un excel·lent llibre de relats a La Impossible!).
-“Escriptors desconeguts, benvinguts a casa vostra” com a lema. 
-Podria ser-ho, sí. John Kennedy Toole, que és un dels meus autors favorits, va ser ignorat per les editorials, i ara La conjura de los necios és un clàssic obligat. Saramago va treballar en un taller fins que algú el va descobrir i es va convertir en Premi Nobel de Literatura. Eren perfectes desconeguts. Així que nosaltres rebrem els autors i autores, efectivament, com si estiguessin a casa seva. De moment ja tenim set actes programats entre presentacions, xerrades i tallers. I volem ser especialment actius en aquest sentit!
-Comenceu publicant l’opera prima de Núria Vázquez, una periodista de successos jove però de la vella escola, de les que s’impliquen en la notícia. Declaració de principis de la vostra línia editorial?
- El llibre de la Núria encaixa a la perfecció amb la línia que vol seguir Espai Literari: una autora desconeguda amb un llibre interessant i diferent. Una jove periodista de successos, que tant es passeja de nit per l’escenari d’un crim com interroga un traficant de drogues. La Núria va decidir prescindir del “sistema”, que la convidava a seure còmodament a llegir teletips, així que ara estem encantats d’ajudar-la promocionant les seves experiències, amb la seguretat que això interessarà a molts lectors. El llibre de la Núria no serà l’últim que editarem, però hem d’anar a poc a poc i sobre segur.
-Fins fa poc, la tònica era tancar. En canvi, abans de l’estiu, va obrir La Impossible, i ara, amb la rentrée literària, vosaltres... Què està passant?
-Jo crec que és un procés que en realitat es dóna a quasi tots els sectors: ja sigui perquè el negoci és deficitari, o perquè no ha aconseguit el finançament necessari per continuar, algunes empreses tanquen. I d’altres veuen l’oportunitat de lluitar amb estructures més reduïdes i apropiades als nous temps. Amb les llibreries estem veient el mateix. Em va encantar la iniciativa de La Impossible: valenta, original i un punt sarcàstica, amb aquest nom que és alhora una provocació. Els desitjo tota la sort del món.

(*La llibreria Espai literari obre les portes l’1 d’octubre, al número 45 del carrer Ramón y Cajal, del barri de Gràcia de Barcelona.) 
Publicat per Jordi Benavente a Núvol.com

17/9/13

‘Les veus del crim’, el somni negre sobre groc d’Anna Maria Villalonga fet realitat

El seu somni era negre sobre groc, i l’Anna Maria Villalonga (Barcelona, 1959) l’ha fet realitat. Conversar de tu a tu amb alguns dels seus escriptors favorits, dotze autors catalans de novel·la negra, en aquest cas. Agrair-los les bones estones passades llegint les seves obres. Cosir-los a preguntes. I recollir-ho tot en un volum –Les veus del crim (Alrevés, 2013)– indispensable per copsar l’estat actual del gènere a casa nostra. 

Erudita i propera, Villalonga ha parlat amb ells sobre com, on, per què i des de quan escriuen: procés creatiu, motivacions, influències, plans de futur i la seva visió del món editorial, del país i de la llengua, entre d’altres qüestions. Primer n’ha devorat els seus llibres, i després s’hi ha entaulat, amb cafè i gravadora i el mètode, el bon humor i la mirada còmplice de la divulgadora de raça que és. 

El resultat és un recull de converses literàries amb (per ordre d’aparició): Agustí Vehí, Jordi de Manuel, Jordi Cervera, Jaume Benavente, Jordi Pijoan, Teresa Solana, Sebastià Bennasar, Andreu Martín, Albert Villaró, Marc Pastor, Pau Vidal i Salvador Balcells. S’hi trobaven bé, fent-la petar amb ella. I es nota. Perquè han sortit temes professionals, vocacionals, però també personals. Al cap i a la fi, ningú escriu des de la barrera, sinó més aviat deixant-s’hi la pell. 

Anna Maria Villalonga. FOTO: JUAN LINARES 
Villalonga és professora de literatura a la Universitat de Barcelona, llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, investigadora i escriptora. Les veus del crim és fruit del seu afany divulgador de “la negror”, que dissecciona en el blog A l’ombra del crim, en conferències, articles i ara també des de l’associació ‘En Negre’. 

La seva dèria per les novel·les de lladres i serenos, per dignificar i acostar el gènere i els nostres escriptors al gran públic, l’ha portat a concebre aquests interessantíssims diàlegs “amb dotze apòstols del crim en llengua catalana”, com diu al pròleg un altre expert en el tema, el professor Àlex Martín Escribà

Cada peça té acotacions que descriuen l’espai i les condicions en què va desenvolupar-se la conversa, que enriqueixen encara més el retrat dels entrevistats. Qui ja els conegués, aprofundirà en els seus imaginaris i obsessions. Qui els descobreixi amb aquest llibre s’emporta una bona guia de lectura. Tot un regal, tant per als habituals del gènere com per als estudiosos, els lectors curiosos i els aprenents d’escriptor. 

(*L’autora i els entrevistats presentaran Les veus del crim aquest dimecres 18 de setembre, a les 19.30h, a la llibreria La Impossible de Barcelona.)

Publicat per Jordi Benavente a Núvol.com.

12/9/13

‘El ninot de neu’, de Jo Nesbo. Ressenya, o les conseqüències de la nostra addicció per Harry Hole

Segur que recordeu Seven. És d’aquelles pel·lis que no oblidarem mai. Brad Pitt, Morgan Freeman, Kevin Spacey. Una foscor fascinant i dolorosa. Aquella pluja constant que calava als ossos. L’atmosfera opressiva dels escenaris. I aquella inquietud creixent –una por cerval que ens devorava per dins mentre avançava la història– que David Fincher i el guionista Andrew Kevin Walker van imprimir al seu clàssic dels noranta.

Doncs Jo Nesbo (Oslo, 1960) ha parit un thriller igual d’angoixant i devastador, El ninot de neu (Proa, 2013). El director de Zodiac o El club de la lluita seria un candidat ideal per adaptar-lo al cinema. Sense els set pecats capitals, ni la pluja. Però amb aquella llum esmorteïda que enrareix els hiverns al nord d’Europa... i amb un ninot de neu, amb branquillons i pedretes negres, sempre present al jardí de les cases de les dones desaparegudes. Testimoni mut de l’horror que vindrà

Perquè aquesta és la premissa del llibre: fa anys que, coincidint amb la primera nevada, desapareixen dones a Noruega. Dones casades i amb fills. I la signatura del segrestador (o assassí, tot i que encara no s’han trobat els cossos) és un ninot de neu plantat al jardí. Amb la mirada –dues pedretes negres– fixa a l’interior de les llars desolades. Una figura blanca i freda, tan innocent com desesperant. 

Harry Hole –metre noranta, cap rapat, alcohòlic, malcarat i expeditiu, però investigador brillant i entranyable, malgrat tot– és l’encarregat del cas. Perquè és el millor de la Unitat d’Homicidis de la Policia d’Oslo, i també perquè una carta anònima el posa rere la pista: “Aviat arribarà la primera nevada. I tornarà a aparèixer. El ninot de neu. I quan la neu s’haurà fos, s’haurà endut algú altre”. Un missatge inquietant, que lliga el present, sempre inestable, d'en Harry amb un dels episodis més durs del seu passat, quan perseguia un assassí en sèrie a Austràlia... 

I prou. Destapar gaire més de la trama seria desactivar les mines, suavitzar-vos el tràngol d’una de les millors novel·les negres que he llegit mai, així de clar. I no. Prefereixo que us passi per sobre i us deixi glaçats. Destrossats, i fascinats. Hòstia, val la pena anar-hi verge, al sacrifici, us ho asseguro. 

Literalment de genolls
Per si encara feia falta, després de signar les hipnòtiques i colpidores El pit-roig, L’estrella del Diable o El redemptor, amb la setena entrega de la sèrie Harry Hole (la cinquena que ens arriba traduïda al català, per Laia Font, Proa), el noruec confirma que és un narrador extraordinari. Que domina l’ofici, i el gènere. Els girs de la història (que n’hi ha una bona ració; mesurada, sense passar-se) no són simple pirotècnia per enlluernar el personal. Són cops de puny a la boca de l’estómac. Cops d’efecte que et deixen literalment de genolls, sense aire, els ulls plorosos, atordit. 

N’hi ha que han hagut de deixar el llibre uns minuts, recuperar-se i tornar-hi al cap d’una estona. Perquè deixar de llegir no és una opció. Aquest músic i exfutbolista de crani esquilat sap parar molt bé les seves trampes. Domina la narració d'accions en paral·lel, el joc de punts de vista i l’el·lipsi (ja sigui en un diàleg o en una escena qualsevol). Et colla a la pàgina, així de simple. Avances, segueixes llegint perquè necessites saber més. 

I és curiós: el Nesbo més madur coincideix amb el més cru i sàdic, en la concepció i descripció dels crims perpetrats per l’antagonista, però també en la dissecció que fa dels sentiments i les relacions dels personatges principals (que això no va, només, de sang i fetge, amics); però també és aquell que ens recorda que les pitjors pors són les infantils. Aquelles que ja ens paralitzaven de petits: la foscor, els espais buits i silenciosos, els espais isolats, i aquells objectes que, fora de context, resulten aterridors (el ninot de neu). I, malgrat tot, seguim llegint. 

La nostra història amb en Harry
Fa cinc novel·les que acompanyem en Harry. Rude i addicte a l’alcohol. Però amb un cor enorme. Fa cinc novel·les que patim perquè no se n’acaba de sortir amb la Rakel, a qui s’estima amb bogeria. A ella i a l’Oleg, el nano d’ella, d’un matrimoni anterior. Un nano solitari i esquerp com ell, que per això s’hi entén tan bé. Però la seva obsessió per la feina –i pel Jim Beam–, per resoldre casos com si li anés la vida, fa que ella se n’allunyi. I sí que a vegades li va la vida: ha perdut ja tres amics, tres companys, en Harry. L’Associació dels Policies Morts. Tres fotos, sense marc, al seu despatx espartà

Us perdeu? Tranquils. Un altre punt fort d’El ninot de neu és que Nesbo hi explica fets del passat d’en Harry, sense destrossar-ne la intriga (després podreu gaudir igualment els títols anteriors). Posa en antecedents el lector nouvingut i, alhora, usa aquest mateix passat per enfosquir encara més l’atmosfera de la novel·la. I seguim llegint. 

Devorem 450 pàgines malgrat la devastació soferta. I, en les 50 pàgines finals (el llibre en té mig miler), sentim el fred, el pànic i l’ofec en carn pròpia. Recargolada, vertiginosa, fosca i meravellosament ben travada, El ninot de neu. No la teniu encara? Sortiu corrent de casa ara mateix. Feu-vos amb un exemplar. Robeu-lo, si fa falta, com se sol dir. Però ataqueu l’últim Nesbo ja. Que no us aturin les conseqüències de la nostra addicció.