15/2/13

‘La Casa Infernal’ del prolífic i influent Richard Matheson, tan terrorífica com el primer dia

Se considera el Everest de las casas encantadas. Han intentado investigarla en dos ocasiones; la primera, en 1931 y la segunda, en 1940. Ambos casos acabaron en desastre. Ocho de las personas implicadas fueron asesinadas, se suicidaron o enloquecieron. Sólo una de ellas sobrevivió, pero ignoro si sigue conservando la cordura...”. 

Vet aquí un fragment del clàssic La Casa Infernal que el genial i prolífic Richard Matheson (Nova Jersey, 1926) va escriure l’any 1971. Segons Stephen King: “la més aterridora de totes les novel·les sobres cases encantades que s’han escrit mai”. L’autor de Soy leyenda, El increíble hombres menguante o El último escalón, compleix 87 anys, un bon moment per recuperar aquest títol paradigmàtic del gènere de terror, reeditat per Minotauro - Planeta, l’any 2011. 

El plantejament de l’obra (imitat i homenatjat infinitat de vegades) és tan senzill com ple de possibilitats. Al 1970, un magnat moribund (precisament de 87 anys), que vol saber si hi ha vida després de la mort, inverteix part de la seva fortuna en una expedició a l’interior de la Casa Belasco... coneguda com La Casa Infernal pels terribles i inexplicables fenòmens que s’hi han registrat. Els quatre escollits són un físic expert en parapsicologia, la seva dona, una mèdium i l’únic supervivent de la darrera incursió a la mansió. 

Un cop dins la casa, l’irracional i les supersticions xocaran amb les certeses científiques i portaran els personatges fins als seus propis límits, físics i mentals, posant-los en perill de mort. Al llarg dels anys, les parets de La Casa Infernal han sigut testimoni d’escenes i crims terribles que han deixat un rastre... difícil de combatre. Amb una prosa neta i molt visual, i una història estructurada en capítols curts, Matheson ens arrossega irremeiablement a la foscor, a través de 300 pàgines que devorem fascinats per l’imaginari i l'ofici de l’autor. 

Autor d’històries de terror, fantasia, western i ciència-ficció i venerat per escriptors de la talla de Stephen King o Ray Bradbury, Richard Matheson ha escrit guions per a les sèries The twilight zone, Star Trek o The Alfred Hitchcock Hour, relats i novel·les que li han valgut el reconeixement de crítica i públic i premis com el World Fantasy, el Bram Stoker o l’International Horror Guild Award. Avui és un senyor afable amb boina i barba blanca. Però durant més de 80 anys ha sigut un dels mestres de l’art de narrar històries que atrapen al respectable, creen escola i deixen... seqüeles. Per molts anys, mestre!


5/2/13

L'arrencada emmetzinada de la BCNegra 2013

La noia del micròfon trenca el gel explicant que fa poc, al Brasil, una dona es va posar verí als genitals… i va demanar-li al marit que li practiqués sexe oral. Es veu que l’home, de qui ella volia desfer-se, va veure de seguida que alguna cosa no anava a l’hora i se’n va anar corrents al metge. Dit això, la noia del micròfon ja ha captat l’atenció del públic. Són les quatre de la tarda tocades del dilluns 4 de febrer de 2013, som a La Capella del número 56 del carrer de l’Hospital i això es la BCNegra 2013.

Dos minuts abans, el llibreter i comissari d’aquesta trobada d’amants del gènere negre, Paco Camarasa, americana fosca amb colzeres i bufanda ataronjada, ha travessat un dels passadissos laterals de la nau, fins a l’escenari; ha donat la benvinguda al públic; ha recordat al periodista cultural Agustí Fancelli, mort fa pocs dies, com “un dels còmplices de la BCNegra, des dels inicis”, i ha presentat una altra periodista, en aquest cas de successos: “Quan la veig per la tele, sempre penso a veure què haurà passat ara!”. És la Fàtima Llambrich, la noia del micròfon.

La reportera condueix la primera taula rodona de la BCNegra d’enguany, en aquest escenari habitual i privilegiat del Raval. El col·loqui es titula ‘Verí. Letal… i no taca’ i ha congregat dalt de la tarima l’Adela Muñoz Páez, catedràtica adscrita al Departament de Química Inorgànica de la Universitat de Sevilla, i l’Albert Vingut, cap del Servei de Química de l’Institut Nacional de Toxicologia i Ciències Forenses de Barcelona. “Com podríem motivar la gent a venir un dilluns a les quatre de la tarda, vam pensar… I de sobte hi vam caure: verins!”, ha dit Camarasa per justificar l’elecció d’aquest tema. I si jutgem per l’afluència de públic, tenia raó. Gairebé dues-centes persones escoltem amb ulls com taronges (més d’un pren notes i tot) anècdotes sobre els diversos tipus de verins que existeixen: cianur, cicuta, poloni… “Sobretot, el verí s’ha utilitzat en casos de desamor i de pugna pel poder”, explica Muñoz, autora del documentadíssim i amè La historia del veneno (Debate, 2012).

Com fa en el seu llibre, Muñoz desglossa avui una sèrie d’exemples històrics que van des de les traïcions de la Roma clàssica, fins als crims polítics perpetrats per espies russos actuals, passant per les herbes al·lucinògenes o els emmetzinaments massius a través de l’aigua dels pous de l’època medieval o la por de Napoleó a ser eliminat per aquest mètode silenciós. “No sé si tinc més temps”, diu en acabar, mirant a la periodista, “però, si voleu, puc continuar matant gent…”. Per la seva banda, Vingut comença negant la possibilitat del crim perfecte, cosa que provoca més d’un sospir a la sala. “Tots els verins es poden detectar, però fa falta una sospita inicial que motivi l’autòpsia, és clar”, diu el forense. I continua parlant del perfil homicida de les “viudes negres”, que es casen amb homes adinerats i els eliminen ràpidament, amb verí, per quedar-se amb la seva fortuna; i, a l’altre extrem, aquells casos en què l’assassí és algú proper que emmetzina “amb fredor i paciència, una mica cada dia”, fins que liquida la víctima.

Vingut parla també de violadors que utilitzen drogues per provocar l’anomenada “submissió o vulnerabilitat química” en les seves víctimes, cosa que facilita l’agressió sexual. I Muñoz acaba amb l’exemple de Cleòpatra, que buscava un mètode per matar-se que fos “ràpid i indolor, i que li deixés el cos intacte”, i va acabar decantant-se per l’àspid. “Tot i que no se n’ha trobat el cadàver per comprovar que fos així”, afegeix.

Quan arriba el torn de preguntes, hi ha qui es demana si qualsevol aliment serveix per injectar-hi una dosi de verí mortal…, moment en què Llambrich recorda “que tot el que diguem avui aquí quedarà enregistrat”, i que Vingut i Muñoz aprofiten per comentar el cas de Rasputín, de qui volien desfer-se amb cianur en uns pastissets, però el sucre que contenien els dolços va neutralitzar-ne l’efecte, i van haver d’eliminar-lo amb mètodes menys elegants.

La xerrada acaba amb un record sentit a la mítica Agatha Christie, que havia fet d’infermera les guerres mundials i tenia uns coneixements enciclopèdics sobre certes drogues, medicaments i verins. “En els seus llibres descrivia molt bé, perquè coneixia el tema, les dosis adequades en molts casos”, diu Muñoz. Sortim de La Capella amb ganes de recuperar les intrigues de la “Reina del Crim”. Però haurà de ser en un altre moment. La BCNegra continua, i ho fa amb una altra taula rodona. Més crims, més experts, més escriptors i més addictes… al gènere negre.

Publicat per Jordi Benavente a Núvol.com