Dos minuts abans, el llibreter i comissari d’aquesta trobada d’amants del gènere negre, Paco Camarasa, americana fosca amb colzeres i bufanda ataronjada, ha travessat un dels passadissos laterals de la nau, fins a l’escenari; ha donat la benvinguda al públic; ha recordat al periodista cultural Agustí Fancelli, mort fa pocs dies, com “un dels còmplices de la BCNegra, des dels inicis”, i ha presentat una altra periodista, en aquest cas de successos: “Quan la veig per la tele, sempre penso a veure què haurà passat ara!”. És la Fàtima Llambrich, la noia del micròfon.
La reportera condueix la primera taula rodona de la BCNegra d’enguany, en aquest escenari habitual i privilegiat del Raval. El col·loqui es titula ‘Verí. Letal… i no taca’ i ha congregat dalt de la tarima l’Adela Muñoz Páez, catedràtica adscrita al Departament de Química Inorgànica de la Universitat de Sevilla, i l’Albert Vingut, cap del Servei de Química de l’Institut Nacional de Toxicologia i Ciències Forenses de Barcelona. “Com podríem motivar la gent a venir un dilluns a les quatre de la tarda, vam pensar… I de sobte hi vam caure: verins!”, ha dit Camarasa per justificar l’elecció d’aquest tema. I si jutgem per l’afluència de públic, tenia raó. Gairebé dues-centes persones escoltem amb ulls com taronges (més d’un pren notes i tot) anècdotes sobre els diversos tipus de verins que existeixen: cianur, cicuta, poloni… “Sobretot, el verí s’ha utilitzat en casos de desamor i de pugna pel poder”, explica Muñoz, autora del documentadíssim i amè La historia del veneno (Debate, 2012).
Com fa en el seu llibre, Muñoz desglossa avui una sèrie d’exemples històrics que van des de les traïcions de la Roma clàssica, fins als crims polítics perpetrats per espies russos actuals, passant per les herbes al·lucinògenes o els emmetzinaments massius a través de l’aigua dels pous de l’època medieval o la por de Napoleó a ser eliminat per aquest mètode silenciós. “No sé si tinc més temps”, diu en acabar, mirant a la periodista, “però, si voleu, puc continuar matant gent…”. Per la seva banda, Vingut comença negant la possibilitat del crim perfecte, cosa que provoca més d’un sospir a la sala. “Tots els verins es poden detectar, però fa falta una sospita inicial que motivi l’autòpsia, és clar”, diu el forense. I continua parlant del perfil homicida de les “viudes negres”, que es casen amb homes adinerats i els eliminen ràpidament, amb verí, per quedar-se amb la seva fortuna; i, a l’altre extrem, aquells casos en què l’assassí és algú proper que emmetzina “amb fredor i paciència, una mica cada dia”, fins que liquida la víctima.
Vingut parla també de violadors que utilitzen drogues per provocar l’anomenada “submissió o vulnerabilitat química” en les seves víctimes, cosa que facilita l’agressió sexual. I Muñoz acaba amb l’exemple de Cleòpatra, que buscava un mètode per matar-se que fos “ràpid i indolor, i que li deixés el cos intacte”, i va acabar decantant-se per l’àspid. “Tot i que no se n’ha trobat el cadàver per comprovar que fos així”, afegeix.
Quan arriba el torn de preguntes, hi ha qui es demana si qualsevol aliment serveix per injectar-hi una dosi de verí mortal…, moment en què Llambrich recorda “que tot el que diguem avui aquí quedarà enregistrat”, i que Vingut i Muñoz aprofiten per comentar el cas de Rasputín, de qui volien desfer-se amb cianur en uns pastissets, però el sucre que contenien els dolços va neutralitzar-ne l’efecte, i van haver d’eliminar-lo amb mètodes menys elegants.
La xerrada acaba amb un record sentit a la mítica Agatha Christie, que havia fet d’infermera les guerres mundials i tenia uns coneixements enciclopèdics sobre certes drogues, medicaments i verins. “En els seus llibres descrivia molt bé, perquè coneixia el tema, les dosis adequades en molts casos”, diu Muñoz. Sortim de La Capella amb ganes de recuperar les intrigues de la “Reina del Crim”. Però haurà de ser en un altre moment. La BCNegra continua, i ho fa amb una altra taula rodona. Més crims, més experts, més escriptors i més addictes… al gènere negre.
Publicat per Jordi Benavente a Núvol.com
