25/10/13

Atrapats a la sitja gegantina. Hugh Howey presenta a Barcelona el fenomen ESPEJISMO (Wool): d’autoeditat a més de 800.000 exemplars venuts

La història és apassionant. No la que narra la novel·la, que també, sinó la de l’evolució del propi fenomen. Espejismo (Wool) ha passat de ser un llibre autoeditat, disponible a Amazon, a convertir-se en bestseller per la força del boca a orella... i, tot seguit, a vendre els drets de publicació a 18 països, i els cinematogràfics a la Century Fox, perquè en facin una pel·lícula. Això vol dir que el somni és possible.

“Una setmana vaig vendre mil llibres, després tres mil, després 10.000, i un dia vaig sentir que Ridley Scott l’estava llegint”, explicava el propi autor, amb més de 800.000 exemplars de la seva addictiva distòpia venuts. Sí, sí, ho heu llegit bé, 800.000 exemplars. Ni el director de ¡Qué bello es vivir! hagués pogut concebre un guió més ensucrat. L’escriptor nord-americà Hugh Howey (Monroe, Carolina del Nord, 1975) havia fet de tècnic de so, de capità de vaixell i de llibreter. Fins que va decidir autoeditar-se. 

Ja puc veure una de les escenes del possible biopic, que tot arribarà: el Howey capità de vaixell, en alta mar, davant d’un immens horitzó on el cel i l’oceà es confonen... imaginant-se com de claustrofòbica pot arribar a ser la vida dins la sitja gegantina on estan atrapats els protagonistes de la seva novel·la.

Perquè d’això va Espejismo (Minotauro, 2013; primera part d’una trilogia), d’una comunitat humana que sobreviu confinada dins d’un enorme cilindre subterrani perquè la vida a fora és impossible, donada l’altíssima toxicitat de l’ambient. Viuen organitzats en diversos nivells i sota unes lleis tan estrictes que castiguen els pitjors delictes amb la pena capital: sortir a l’exterior a netejar la càmera a través de la qual veuen el món, i deixar-hi la pell, és clar. Vet aquí el plantejament que ha seduït milers de lectors.

Les més crítiques, la dona i la mare
Ahir al vespre, el nord-americà era a Barcelona, presentant el seu Espejismo, a la llibreria Gigamesh. Amb aspecte d’afable universitari, amb texans, samarreta blau cel i sabatilles esportives, visiblement cansat pel tour europeu en què està immers però somrient i agraït: “Moltíssimes gràcies per haver vingut. Potser millor que em pregunteu el que vulgueu saber i jo us contesto, què us sembla?”. I els periodistes, blogaires i fans, reunits a la sala, vam disparar.

Es va parlar de les seves influències, els clàssics, Orson Scott Card i Asimov, entre d'altres, i de videojocs com Fallout o GoldenEye 007; dels seus horaris: es lleva de bon matí i escriu fins al migdia, quan treu a passejar el gos, “moment de madurar idees”, i, molt sovint, la dona l’ha de frenar perquè segueix escrivint fins a la nit, “que això és com tenir un negoci propi que t’encanta”. I també del seus lectors zero i principals editors, des del començament, la seva dona i la seva mare: “són molt crítiques, els hi dec tot”.

Les novel·les dels altres
Però ¿què se sent quan te n’adones que has passat d’autoeditar-te a vendre 800.000 exemplars de la teva obra? “Crec que encara ara no me n’he adonat del tot. Avui mateix, parlava amb qui em gestiona els drets al cinema, i no m’ho creia...”, va dir, com qui no vol. “El moment crucial va ser quan vaig decidir deixar la feina per dedicar-me només a escriure”.

L’autor d’Espejismo treballava en una llibreria quan l’èxit va sepultar-lo sota una muntanya de bones crítiques i mails de lectors “que em demanaven que seguís, que volien saber-ne més, de les aventures dins la sitja”. Inicialment, el primer capítol del llibre (“Holston”) era un relat independent. “És gràcies a tots els mails que vaig rebre, que sóc ara aquí”.

“Jo escrivia llibres dins del meu cap, mentre col·locava les novel·les dels altres als prestatges de la llibreria (...) Però, de fet, segur que molts dels que sou aquí, avui, també penseu en escriure una novel·la. A veure, aixequeu la mà”.

No revelaré qui va destapar la seva vocació, només un consell gratis del nord-americà: “No vaig escriure-la fins que vaig aparcar els videojocs i m’hi vaig ficar de ple”. Ja ho sabeu, doncs, focalitzeu-vos en el tac-tac-tac-tac-tac... i que hi hagi sort!

(*Un plaer, com sempre, haver compartit vetllada amb l'Antonio, la Bea, l'Alba, l'Aramys, el Miquel, el Sergi, el Jordi, el Marc i l'Àlex, entre d'altres.)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada