31/5/13

'Jesucrist era marica (i altres contes)', l'opera prima punk del terrible Jair Domínguez

“Quan ja portava quatre-centes pàgines de llibre, vaig pensar que potser fóra bo trobar-li un títol. Primer vaig pensar en una cosa ben polèmica, per atraure els astuts editors, un títol com ‘Jesucrist era marica’, ‘L’home que tenia una bossa de cotilló per comptes d’escrot’ o ‘La reputa mare d’Eugeni d’Ors’ (...)”. 

Vet aquí un fragment del relat curt que dóna títol al llibre Jesucrist era marica (i altres contes) de l’escriptor i guionista Jair Domínguez (Barcelona, 1980), publicat l’any 2009, que fa unes setmanes va caure’m a les mans. O més concretament: vaig comprar-lo (després de devorar l’esbojarrada i violenta Hawaii Meteor) a través d’aquesta web. Per quan tingui un moment, vaig pensar. I el moment va arribar fa pocs dies. 

A banda de tenir un dels títols més cridaners de la literatura catalana, Jesucrist era marica (i altres contes) va ser l’opera prima de l’empordanès terrible, i està format per 30 contes encabits en 130 pàgines*, que supuren el seu sentit de l’humor càustic, nihilista, escatològic i surrealista, i recorden la mordacitat dels monòlegs del mestre Groucho Marx i els relats del Woody Allen dels setanta, plens d’estirabots i d’imaginació (canviant, això sí, Nova York per l’Empordà). 

El naixement de la Senyera, explicat a través de la figura del mosso de latrina de Guifré el Pilós. La història de l’humorista i mariscal de camp nazi, Hans Frankfurt, a qui li escrivia els monòlegs Albert Einstein en persona. L’anècdota (apòcrifa, com la resta de referències històriques que apareixen en el llibre, per si encara no ha quedat clar) de com Paul McCartney va robar-li la idea a un rastafari per escriure la famosa i festiva “Ob-La-Di, Ob-La-Da”... i molts més relats irreverents i corrosius marca de la casa. 

Escoltin, aquest recull de contes punks no va guanyar cap premi dels grossos (ni dels petits, que jo sàpiga) en el seu moment, però ha fet que un servidor esclatés a riure mentre el llegia estirat al llit, al costat de la meva dona que amb qualsevol altre llibre a les mans i seriosa però amb un somriure de complicitat, em preguntava: "Quina n’ha dit, ara?". 

Que sí, que hi ha publicacions necessàries (fa poc n’he ressenyada una, que està de rabiosa i punyent actualitat) però també n’hi ha que, simplement, ens fan petar de riure. I que ho fan escrites amb un català de carrer, desvergonyit i gamberro, i amb un humor directe i terapèutic, també necessaris.

*El llibre és reversible i té en realitat 260 pàgines (130 + 130): versió en català i en castellà.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada