28/2/12

A la memòria de Fermí Vidal Cuscó, germà del meu avi Jaume

Melòman, cinèfil, pagès, fuster, un paio dur i alhora sensible i maco, maco de collons. I aquesta prosa encesa no és la típica d’un panegíric pòstum, perquè tots els que coneixien el Fermí coincidiran en que era un gran conversador, intel.ligent, afable, atent, curiós, elegant i obert de ment, tot i la seva edat.

Fermí Vidal Cuscó (1934-2012) sabia escoltar i al mateix temps tenia el do de protagonitzar anècdotes interessantíssimes. L'última vegada que el vaig veure (ja a l'hospital, valent però realista, entomant la crua realitat del mal que se l'ha endut) encara ens en va explicar una de quan, sent jove, va haver de parar-li els peus a un camioner malcarat. Un tipus que no només li va aixafar la moto fent marxa enrere amb el camió, sinó que a sobre va insultar-li la mare, i li donava la culpa de tot plegat, precisament a ell, que n’era la víctima.

Tot i que de víctima res, és clar. El Fermí era un d’aquells homes de postguerra que, des de ben joves, s’han esculpit un caràcter ferm, que no es deixa doblegar per res ni per ningú. Sentir-lo era com veure'n una de vaqueros, on el camioner era un pinxo qualsevol i ell en Kirk Douglas, en John Wayne o en Clint Eastwood. Un parell de cops de puny ben donats, un llavi trencat i un ull de vellut, perquè el mal educat aprengués la lliçó, i aquí pau i després glòria.

Però el Mín no només parlava de batusses. Aquell dia, a l’hospital de Reus, també vam parlar de cinema, del Liceu, de la fusteria, de la vinya, de la família, dels geranis que tenia al balcó de casa seva... i de la seva dona. La seva estimada Núria. Perquè tot Bogart té la seva Bacall, i sempre ens quedarà París o Vilanova i la Geltrú. Va parlar-nos de quan anaven a la platja amb moto... De dies de sol, sorra, rialles i complicitats. De quan tot estava encara per fer. Imatges de dies feliços que quedaran per sempre als àlbums de la memòria...

Melòman, cinèfil, pagès, fuster, un paio dur i alhora maco, maco de collons. Una persona, un tiet, un amic, un company, que es feia estimar i que no oblidarem. Gràcies per tota l’experiència transmesa, guapo. Abraça’m ben fort l’avi, quan el vegis, si és veritat que els bons aneu a un lloc on els mals desapareixen i tot torna a començar i els cels són tan espectaculars com a les pel.lis de l’Oeste.

Publicat per Jordi Benavente Vidal a L'Informador de Martorell, 1.487, de març de 2012.

23/2/12

El nou cartutx de dinamita encès de Jair Domínguez és 'Hawaii Meteor' (TRIA Lllibres, 2012): assassinar el rei i proclamar la independència

Jair Domínguez escriu com qui llença un cartutx de dinamita encès dins d’una habitació i posa cara de murri, a veure què passa. La seva opera prima comença amb un Chevrolet Corvette circulant a 300 per hora per una carretera secundària, amb quatre paios vestits de paramilitars, el cabell greixós i una missió suïcida ficada al cap: matar el rei i acomiadar-se d’Espanya.

El guionista, escriptor, periodista i lluitador amateur de sumo Jair Domínguez (Barcelona, 1980) presenta la novel·la Hawaii Meteor (TRIA Llibres, 2012), una road movie apocalíptica, situada en un futur distòpic i protagonitzada per quatre terroristes que pretenen assassinar el rei d'Espanya i proclamar la independència de Catalunya, i que no dubtaran a estripar-ho tot per aconseguir-ho.

L'autor de Jesucrist era marica (i altres contes) ha parit un thriller inflamable i provocador amb ecos de les cròniques lisèrgiques de Hunter S. Thompson; les ficcions apocalíptiques de Chuck Palahniuk; les subversives lletres de Def Con Dos; la violència de Quentin Tarantino o les històries de carretera de Jack Kerouac, entre molts altres referents, barrejats amb el seu propi imaginari salvatge.

Domínguez, que actualment forma part de l’equip del programa La segona hora, de RAC1, ha escrit per a Buenafuente, Polònia, Crackòvia i Minoria Absoluta, entre d’altres. També ha escrit guions de pel·lícules de sèrie Z, ha treballat en publicitat i ha fet de reporter en diaris comarcals.

Amb Hawaii Meteor signa una història d’acció i violència, sàtira i humor negre, tan irreverent com necessària i devastadora, que, com diuen els de TRIA Llibres, “generarà seguidors fervents i detractors a parts iguals”. La metxa del cartutx s’esgota... Podeu llegir el principi de la novel·la aquí: BUUUM!

El dibuix de la portada és obra del martorellenc Oriol Malet.


Arcadi Alibés segueix ‘Les petjades dels herois’ (Ara Llibres, 2012) de les maratons olímpiques

Una bona idea, sorgida del dolor. El març de 2004, mentre corria els últims quilòmetres de la marató de Roma amb els peus plens de butllofes, Arcadi Alibés va pensar en Abebe Bikila, que 44 anys enrere havia guanyat aquesta prova olímpica corrent descalç (!) sobre aquelles mateixes llambordes. En aquell precís moment, Alibés va concebre un projecte tan boig com engrescador: córrer les maratons de totes les ciutats que han estat olímpiques...


El periodista esportiu de TV3 i corredor de fons Arcadi Alibés publica ara Les petjades dels herois (Ara Llibres, 2012), un llibre sobre l’esperit dels millors maratonians de la història i, alhora, sobre les seves experiències en els 42 quilòmetres i 195 metres en cada una de les ciutats que han estat seu dels Jocs Olímpics. Ple de l’èpica de les llegendes de l’atletisme i de vivències personals, agradarà tant als corredors més experts, que ja han tastat les llargues distàncies, com als més novells.

La prosa clara i directa d’aquest reporter avesat ens fa reviure la primera marató de la història, a Atenes 1896, que només va comptar amb 17 corredors; la gesta d’Emil Zátopek, que va guanyar els 5.000 metres, els 10.000 i la marató en un mateixos Jocs, a Hèlsinki 1952; l'heroïcitat d'Abebe Bikila, que va batre el rècord del món corrent descalç, a Roma 1960, o el naixement de l'atletisme popular, amb Frank Shorter, a Munic 1972, entre moltes altres històries d'aquesta prova èpica.

‘Córrer per ser feliç’
Expert en ciclisme i atletisme, Arcadi Alibés (Ametlla de Merola, 1959) va publicar Córrer per ser feliç. 42 motius i 195 raons per córrer, l’any 2010, també a Ara Llibres, que ara l’edita en butxaca. En aquella ocasió, s’interrogava sobre els perquès de la fal.lera dels corredors populars i compartia amb el lector la seva dèria: “córrer maratons per tot el món, conèixer gent i buscar nous reptes”.

En aquell primer llibre, el periodista parlava del seu amic Andreu Ballbé (olímpic a Mont-real 76, maratonià i actual responsable de Championchip Catalunya), amb qui va coincidir el 1998 a la Marató de Disney World, a Florida. “Vam córrer plegats i després ens ho vam passar com nens petits a les atraccions del parc”, va escriure Alibés.

Encomanar la passió pel córrer
“Abans d’acabar de llegir aquell primer llibre, molts lectors van anar a comprar-se unes sabatilles per preparar la seva primera marató”, diu Andreu Ballbé. “L’Arcadi és un enamorat declarat de les curses, i està clar que, amb la seva força mediàtica, promou l’esport de córrer molt més que la mateixa federació d’atletisme”.

En el capítol sobre la marató de Mont-real de Les petjades dels herois, Alibés torna a tenir unes paraules per al responsable del cronometratge de la majoria de curses catalanes. “Quan l’any 2007 vaig programar la meva participació a la marató de Mont-real li vaig dir que l’hi dedicaria, i que pensaria en ell quan entrés a l’Estadi Olímpic”, escriu.

Alibés és a un pas de convertir-se en el primer corredor del món que completa les maratons de les vint-i-dues seus olímpiques (només li falta Los Ángeles). Presentarà Les petjades dels herois el proper dijous 1 de març, a les 19 hores, al Corte Inglés del Portal de l'Àngel, en un acte que comptarà amb la presència de Ballbé.

Publicat per Jordi Benavente a Championchip.Cat i a Atletisme Català.


22/2/12

La cuina dels avis (2): L'allioli de l'àvia Montserrat

El resultat final serà un allioli d'un color groc intens i tan lligat que la mà de morter s'hi ha d’aguantar dreta, com una tita contenta, col.locada al mig del morter; així de dens ha de quedar. Però anem al grà, un consell que la meva àvia Montserrat sempre diu: no us toquéssiu pas els pantalons o la faldilla per la part “més sensible” perquè aquest gest podria tallar irremeiablement la salsa.

Necessitem una dent d'all ben maca. La pelem, la tallem per la meitat i en traiem el cor, que "sol ser verd i massa rabiüt". Trossegem tota la resta sobre una fusta, fins que ja no puguem fer-ne bocins més petits. I cap al morter, on hi afegirem un polsim de sal, sense passar-nos, i un pessic de molla de pa mullat amb tres gotes de vinagre. Aturem-nos un moment en aquest truc d'àvia: la picossada de molla (tant és que sigui d'avui com d'ahir, el pa) es pot substituir per unes gotetes, set o vuit, de llimona; la funció d'aquest afegit, segons la meva àvia, és la d'aconseguir que lligui. Ja ho veieu, sempre la por a que ens quedi tallat. Un cop hi tenim l'all, la sal i la molleta amb vinagre (o les gotes de llimona), ho piquem amb la mà de morter, perquè l'all i la resta formin una massa compacta.

I arriba el moment de l'ou, que haurem tret de la nevera abans de començar perquè s'adapti a la temperatura ambient. L'obrim amb compte i utilitzem la mateixa closca (les dues parts resultants) per separar la clara del rovell, que és l'únic que ens interessa. L'aboquem al morter... i respirem. Perquè arriba el moment definitiu: prenem un setrill d'oli i anem abocant un rajolinet continu al morter, mentre remenem amb la maça... tanta estona com faci falta. Com més temps, més allioli tindrem. Però "sobretot, sobretot", diu la Montserrat, "no cal tenir pressa". Ni tocar-se els... rovells. No fos cas que se’ns tallés.
 
Publicat per Jordi Benavente (text i foto) a L'Informador de Martorell, 1.486, el febrer de 2012.

20/2/12

Història de la Lliga Internet Championchip

Valbonne, sur de Francia, 8 de febrero de 2012. Un hombre flaco pero duro, como muchos otros atletas veteranos, entra con un maletín al auditorio del hotel Mercure de esta localidad gala. El encuentro anual del grupo Mylaps-Championchip ha reunido en ese lugar a un centenar de empresas europeas dedicadas al cronometraje de carreras multitudinarias.

Dentro del maletín, Andreu Ballbé (Barcelona, 1952), olímpico en los 800 metros de Montreal 76, maratoniano y actual responsable de Championchip Catalunya, lleva un portátil, un puñado de chips y una buena noticia: el sistema de cronometraje desarrollado por el grupo holandés e importado a Catalunya por él mismo, hace 16 años, se consolida como el preferido por corredores y organizadores de carreras populares y masivas.

Y todo gracias a la combinación de la tecnología holandesa con el atractivo del proyecto XIPS GROCS (chips amarillos) y los extras que conlleva. Ballbé asegura a sus colegas de Mylaps que lo que ha convertido a este pequeño dispositivo en un fenómeno de masas son sus múltiples posibilidades, más allá del hecho de ser un infalible sistema de cronometraje.

Su uso, explica Ballbé, permite al corredor inscribirse a las carreras por internet; ahorrarse colas; consultar sus resultados y el de sus amigos on-line; recibir SMS con sus marcas, y participar gratuitamente en la Lliga Internet Championchip, que ya va por su XII edición y cuenta con 5.500 participantes.

(...)

Podeu llegir el text sencer, publicat per Jordi Benavente al blog de running del diari SPORT: La bolsa del corredor.

9/2/12

‘Nascuts per córrer’ de Christopher McDougall (La Campana, 2011). A la recerca dels corredors llegendaris, a les profundes Barrancas del Cobre

Un bon dia, el periodista i corredor de fons nord-americà Christopher McDougall (1962) va anar al metge perquè el peu li feia un mal horrible. Un especialista va dictaminar que s’havia lesionat el cuboide, un grup d’ossos paral.lels a l’arc del peu, i que, tenint en compte la seva alçada i el seu pes (un metre noranta-dos i cent quilos), el millor que podia fer era... comprar-se una bicicleta i oblidar-se de córrer.

Al mateix temps, McDougall va rebre un encàrrec de la revista Runner’s World, tan apassionant com complicat: endinsar-se a les Barrancas del Cobre de Mèxic, per escriure un reportatge sobre els indis tarahumares, uns llegendaris i tímids corredors de llargues distàncies, que poblen aquella zona inhòspita i gairebé innaccessible del nord-oest mexicà. I vet aquí un escriptor dels EUA, tot coix però decidit, a la recerca d’una tribu mítica en un territori salvatge i infestat de narcotraficants, fantasmes i abismes.

De fet, Nascuts per córrer (La Campana, 2011) arrenca amb McDougall recorrent la Sierra Madre i seguint el rastre, fonedís, d’un “fantasma conegut amb el nom de Caballo Blanco”, sobre qui corrien els rumors més estrafolaris. Que si era un pròfug de la justícia; que si un boxejador que fugia perquè havia matat un home; que si un buscador d’or embogit; que si un místic cercant noves revelacions... Fos el que fos, també deien que era capaç de córrer distàncies impossibles sense descansar, i que tenia una relació especial amb els tarahumares. Així que calia trobar-lo.

En poc més de 300 pàgines, McDougall narra la seva particular caça de l’home, d’aquest misteriós Caballo Blanco; i, alhora, també comparteix la seva descoberta d’una tribu formada pels millors corredors del món, i dels seus secrets (que els permeten córrer centenars de quilòmetres sense perdre el somriure). I acaba constatant que era cert allò que deia Tao Te Ching, que “el millor corredor no deixa petjades”.

Així, Nascuts per córrer –amb pròleg de Kilian Jornet en persona– esdevé una veritable aventura a l’interior d’un territori abrupte, i, al mateix temps, la crònica d’una carrera d’ultraresistència que congrega els millors atletes del món, i en què també hi participen aquests indis extraordinaris.

McDougall és un excorresponsal de guerra d’Associated Press i col.laborador de The New York Times, Esquire i The Times. Actualment també escriu a la revista Men’s Health. Viu en una zona rural de Pennsylvania, per on, ja recuperat de les lesions, surt a córrer sovint.

Publicat per Jordi Benavente a Championchip.cat.


8/2/12

“Això del gènere negre és una moda amb trenta anys de tradició”, diu Àlex Martín Escribà, director de la nova col·lecció crims.cat

Una nova col·lecció negra ha arribat a la ciutat: crims.cat. Coberta fosca amb tocs grocs i unes gotes de vermell; mida reduïda, i un suggerent aire clandestí i pulp són els seus trets distintius. L’edita Alrevés; la dirigeix el sospitós habitual i expert en gènere negre Àlex Martín Escribà, i compta amb dos padrins de luxe pel seu bateig de sang: Andreu Martín i Agustí Vehí. Amb aquests antecedents, compartint mercat amb La Negra de La Magrana (RBA) i recollint d’alguna manera el testimoni de la mítica La Cua de Palla (Edicions 62), crims.cat aglutinarà tots aquells que cultiven “allò que Raymond Chandler va anomenar ‘el simple art de matar’”, diu l’Àlex Martín Escribà. Hem aprofitat la celebració de la BCNegra, la trobada de novel·la negra de Barcelona, per interrogar-lo i saber-ne una mica més.


– És una col·lecció tancada o anireu publicant novel·les mentre hi hagi collita?
– De tancada, res. És una col·lecció oberta que anirà decidint els títols cada any. En principi estan previstos sis títols per any. Hem començat amb Història de Mort (1), d’Andreu Martín, i Torn de nit (2), d’Agustí Vehí. Els propers dos títols sortiran entre juny i setembre i seran Crònica dels bons trinxeraires (3), del portuguès Mário Zambujal, i Pluja negra (4), de l’italià Flavio Soriga. El número 5 serà una novel·la inèdita del català Jaume Benavente.

– Sembla doncs que publicareu autors d’arreu.
– En principi autors europeus. La idea és oferir al lector títols que no hagin estat mai traduïts a cap llengua de l’Estat. I exceptuant el llibre de l’Andreu Martín, seran tot títols inèdits i actuals. Els clàssics ja són prou coneguts. No tindria massa sentit.

– Coeditor del llibre de relats Crims.cat. Collita de narradors del gènere negre en català (Alrevés, 2010), coautor de La cua de palla: retrat en groc i negre (Alrevés, 2011) i ara aquesta col·lecció. Què t'ha fet especialitzar-te en aquest gènere?
– Un dia vaig llegir Joc brut, d’en Manuel de Pedrolo, i ja no vaig parar. Crec que el motiu principal és que la novel·la negra m’atrapa com a lector.

– Tenim prou escriptors sospitosos habituals i prou addictes al gènere, a Catalunya, perquè sigui viable una col·lecció tan específica?
– Tenim una producció excel·lent amb grans autors de molta qualitat. I sí, està clar que ara és el millor moment per treure una col·lecció amb criteri i una numeració, que aglutini negre, policíac, enigma, detectivesc, espionatge...

– Aquesta fal·lera pel gènere negre és una moda passatgera o una tradició arrelada?
– És una moda que ja porta trenta anys de llarga tradició a Barcelona. Des de Jaume Fuster i Manuel Vázquez Montalbán, la novel·la negra o policíaca s’ha convertit en tot un gènere de masses.

– ¿I per què quatre fletxes, matant la silueta de l'emblema de la col·lecció? No hagués estat millor una arma de foc?
– És que en realitat no són fletxes. Simbolitzen les quatre barres. Que quedi clar!