8/2/12

Especial '25 anys del Col·legi de Periodistes de Catalunya': La llei de la Corporació (2007), interessant però decebedor punt d’inflexió

“No pots esperar que una llei prevegi totes les perversitats de la ment humana”. La màxima no és de Shakespeare, sinó de la doctora en Ciències de la Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, Núria Almirón, fent referència a la llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), aprovada pel Parlament de Catalunya el 3 d’octubre de 2007. Concebuda sobretot per desgovernamentalitzar la gestió dels mitjans públics, va necessitar vuit anys per gestar-se. Quatre anys després, encara provoca controvèrsies, sobretot ara, que les retallades pressupostàries fan perillar el model actual.

Almirón no és l’única que destaca l’excessiva dependència dels integrants del Consell de Govern respecte dels partits que els han triat. Aquesta va ser també la principal crítica feta des del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) quan, després d’aprovar la llei, el Parlament va enviar-los-hi una llista tancada, amb 12 noms, un per cada vacant, ni més ni menys.

Eren Eduard Berraondo, Brauli Duart, Marc Puig i Roger Loppacher (proposta de CiU), Anna Balletbò, Àngela Vinent i Joan Manuel del Pozo (PSC), Núria Llorach (CiU i ERC), Xavier Guitart (PSC i ERC), Armand de Querol (PP), Josep Viñeta (ICV) i Albert Sáez (ERC). El CAC n’havia de jutjar la “idoneïtat”, i així van fer-ho; però també van lamentar que la llista fos “fruit de l’aplicació de quotes de partit” lluny dels “criteris d’independència i professionalitat” que promovia la llei.

Històricament, l’oposició havia criticat l’ús partidista del mitjans de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV), des de la creació de TV3 i Catalunya Ràdio el 1983. Per això, el desembre de 1999, amb Jordi Pujol governant en minoria, Pascual Maragall va forçar un debat sobre els mitjans públics, en què va acordar-se revisar la llei sota criteris d’independència, professionalitat i viabilitat econòmica. També es va establir un període de sis mesos per dur a terme la reforma... que acabarien sent vuit anys, durant els qual CiU va perdre l’hegemonia política del país en favor de dos governs tripartits.

Es discutia el nombre d’integrants del Consell de Govern, el paper del CAC i si calien els dos terços de la cambra o era suficient la majoria absoluta. Però les decisions tècniques quedaven supeditades sempre als interessos polítics. La llei no va cristal·litzar fins que va arribar el Govern Montilla i, amb ell, el nou responsable de Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras. La proposta definitiva, acordada a quatre bandes (CIU, PSC, ERC i ICV), recollia els 12 membres actuals, proposats per consens al Parlament, sobre els què el CAC emet un informe sobre la seva idoneïtat i, finalment, són ratificats per la cambra.

En el moment de redactar aquestes línies, el futur de la CCMA, amb una plantilla de 2.700 treballadors, és incert. Han caigut els ingressos per publicitat (dels 140 milions anuals d’abans de la crisi a 85), i el Govern de CiU vol retallar-ne les ajudes un 13% (300 milions d’euros el 2011; 260 el 2012). Tot plegat fa perillar dos dels sis canals de Televisió de Catalunya, la Lliga de futbol per TV3 i, sobretot, la continuïtat del model líder actual, que la seva directora, Mònica Terribas, alerta que no serà possible sense el pressupost necessari.

Una situació gens esperançadora, doncs, per a un ens que en els darrers quatre anys, i malgrat la forta competència de les privades, ha apujat el llistó de la qualitat i la transparència; però que, alhora, s’ha vist desgastat per episodis com el que va seguir a la dimissió del primer president de la Corporació, Albert Sáez, el març de 2010, que el tripartit va solucionar aprovant un decret llei perquè no fos necessari el suport dels dos terços i n’hi hagués prou amb la majoria per imposar el seu candidat, Enric Marín, l’actual president.

Queda per veure com evoluciona tot plegat i quines directrius estableix el futur contracte programa que el Govern anuncia pel 2012. El professor Joan Corbella, co director de l'Observatori de la Producció Audiovisual de la UPF, espera que “més enllà de les qüestions relatives al control, s'esforcin a buscar quina és la funció que ha de tenir la CCMA, i la financin adequadament”.

Publicat per Jordi Benavente al n.154 de la revista Capçalera del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada