24/4/11

'Juárez en la sombra' de Judith Torrea, viatge a la ciutat més perillosa del món, cor de la guerra contra el narcotràfic, de la mà d’una reportera indispensable

«¿Te has preguntado cuántos muertos (juarenses) se necesitan para que tú consumas (en paz) un gramo de cocaína?», li escup la periodista navarra Judith Torrea a un milionari novaiorquès, en un moment del llibre. Torrea no s’ha guanyat el respecte i l’admiració de lectors i companys de professió per haver escalfat la cadira d’una redacció refregint teletips com hem fet molts; sinó perquè ja fa uns quants anys que és «enviada especial de Déu» a la ciutat més perillosa del món, la mexicana Ciudad Juárez, a la frontera amb els Estats Units. Juárez en la sombra (Aguilar, 2011) és una antologia de les cròniques que ha escrit des d'allà. Torrea descriu els danys col·laterals de l’anomenada «guerra contra el narcotràfic» del president mexicà Felipe Calderón, que té lloc enmig d’una lluita entre càrtels pel control del pas de la droga en el seu periple des de Colòmbia fins als consumidors nord-americans.

L’amor que aquesta periodista sent per Mèxic sumat a la seva vocació incandescent l’han convertit en un testimoni d’excepció per entendre què passa en aquest bell i castigat enclavament de la riba del Rio Bravo. Farta del glamour de la Nova York on exercia de reportera, fa uns quants anys que Torrea va decidir abandonar la ciutat dels gratacels, fer-se freelance i instal·lar-se a l’infern. Des de llavors fa escoltar la seva veu a través de col·laboracions en diversos mitjans i, sobretot, del seu blog, amb què va guanyar el Premio Ortega y Gasset de Periodismo Digital 2010: http://juarezenlasombra.blogspot.com/

«Mi blog surgió de la necesidad de contar lo que sucede. Sin tener que esperar un editor. Sin autocensura», escriu Torrea, convençuda que el veritable periodisme, aquell que destapa realitats sagnants i està al costat de les víctimes d’abusos de tot tipus, segueix sent necessari. A l’única cosa que diu que li tem és a no fer allò que sent que ha de fer. «Su vida no son ni la tranquilidad ni la cobardía: lo que ella quiere es sentirse allí, ese peligro latente es el alimento espiritual de sus deseos (...) la aventura arriesgada de cambiar la suerte de los habitantes de su querida Juaritos», resumeix el periodista Juan Cruz al pròleg.

Morts, segrestos, extorsions

Torrea està especialitzada en narcotràfic, crim organitzat, pena de mort, immigració i política a la frontera de Mèxic amb Estats Units. Juárez en la sombra inclou cròniques escrites entre el novembre de 2009 i el gener de 2011, poblades per narcotraficants, policies, militars, criminals, forenses, treballadors de funeràries, membres de comissions governamentals ineficaces i, sobretot, víctimes anònimes a les què la reportera dóna veu. Drames personals enmig de la tragèdia de tot un país i d'una ciutat castigada que, malgrat tot, resisteix. D’aquí el subtítol del llibre: Crónicas de una ciudad que se resiste a morir.

Amb tot, l’autora deixa clar que no tota la violència prové dels narcos. Que, cada vegada més, són les pròpies autoritats mexicanes les que pressionen els periodistes perquè no facin la seva feina. Un pressió que es fa efectiva amb violència més o menys velada, i que impedeix que surtin a la llum casos d’extorsió a la població, per part dels federals o de l’exèrcit. Apassionant i indispensable Judith Torrea. Perillosíssima i hipnòtica Ciudad Juárez... Ara ja saben quin llibre (me n’han regalat i n’he regalat d’altres) m’he comprat jo per Sant Jordi.

Jordi Benavente. Portal de notícies aMartorell.


13/4/11

'A la caça de la dona' de James Ellroy, memòries descarnades d’un nen obsessionat amb el sexe i marcat per la mort violenta de la seva mare

La roba bruta ben visible, i al sol. James Ellroy (Los Ángeles, 1948) no nega ni s’avergonyeix de les seves perversions. Al contrari. Les destapa amb la impudícia d’un exhibicionista; les inventaria amb la fredor d’un forense, i en fa literatura. Descarnada, morbosa, negra, i amb aquella prosa seca, de frases curtes i esmolades, marca de la casa.

En el seu darrer llibre, A la caça de la dona (Angle Editorial, 2011), aquest pertorbador i veterà exponent del gènere policíac explica la seva dèria per les dones, les drogues i l’alcohol, i aireja un cop més el sentiment de culpa per la mort violenta de la seva mare, que ja havia tractat a Mis rincones oscuros.

Ellroy va créixer com un nen obsessionat amb el sexe i traumatitzat per la mort de la seva mare, una jove infermera pèl-roja, brutalment assassinada quan ell tenia 10 anys. Un crim irresolt que va tenir lloc poc temps després que el petit li desitgés la mort, enfadat perquè ella li havia clavat una bofetada. Un cas semblant al que més tard inspiraria la seva colossal La dalia negra. Un fet transcendental que va marcar-lo de per vida i ha condicionat tota la seva obra. Des de llavors que se sent maleït i tracta d'expiar la seva culpa... convertint-se en el millor escriptor del món.

Dones, drogues i culpa, buscant-la a Ella 

L’autor es despulla i mostra el seu cantó més fosc, ferit, vibrant i íntim. I com diu l’escriptor de culte Chuck Palahniuk, «no es calla res». Ellroy salta endavant i endarrere en el temps; obre i tanca les portes dels racons més recòndits i foscos de la seva memòria, i ens hi fa passar, impúdic. Megalòman gegant del gènere negre, ell mateix és el fil narratiu.

Violentament freudià, A la caça de la dona és el quadern de bitàcola de l’endimoniat viatge d’aquest nen perdut, convertit en escriptor, que no ha deixat de cercar la mare que va perdre de petit en totes les dones que ha conegut. Unes memòries novel·lades on hi trobem la seva obsessió per col·leccionar totes les fèmines que podia guaitar obertament o espiar, el record de les quals invocava estirat al llit, a les fosques; les seves incursions a les habitacions de noies a qui prenia la roba interior; matrimonis fallits, borratxeres, prostitutes i «palles èpiques»; la seva curta estada a la presó, i la veneració per Beethoven, l’únic artista de la història capaç de rivalitzar amb ell, segons el mateix Ellroy.

A la caça de la dona és el primer títol de l’autor d’LA Confidential, América o Sangre Vagabunda que es publica en català. Esperem que no sigui l’últim. Ara que, per fi, s’ha obert la caixa dels trons amb aquest llibre rar i incòmode però genial d'aquest narrador imprescindible.

Jordi Benavente. Portal de notícies aMartorell.


4/4/11

‘L’esbós’ de Sílvia Bel, l’atrevida incandescència lèsbica d’un primer llibre de poemes

Descarada. Provocativa. Atrevida. I convençuda del que fa, malgrat que tot just debuta. A la introducció del seu primer llibre de poemes, la periodista, publicista, professora i poeta Sílvia Bel (Barcelona, 1982) exhorta el lector a apagar el televisor, obrir una cervesa i esmolar-se els dits. Perquè «passar un centenar de pàgines avui no està a l’abast de qualsevol tou!». Ras i curt: relaxin-se i gaudeixin l’experiència. Dins L’esbós (Edicions 7dquatre, 2010) hi trobaran 54 poemes de totes mides i colors, travessats per un potentíssim fil conductor: l’espontaneïtat de la Bel, una veu nova amb moltes ganes de fer-se escoltar.

Tan primeta com incandescent, aquesta jove autora no s’arruga, i s’atreveix amb tot. Sempre que pot participa en trobades literàries on, micròfon en mà, recita els seus poemes al públic, amb una «birra» al faristol. Juga amb les paraules, com feia Pere Quart. Parla d’allò que li accelera o li glaça el cor amb total llibertat, com Cristina Peri Rossi. Experimenta amb la musicalitat, amb el ritme i amb la fuetada del vers lliure. Té poemes tallants i poemes innocents, llargs i minúsculs. «Equivocar-se és viure», afirma en un vers. «Em vaig tallar els cabells / No vaig guardar cap trena», escup en uns altres. «(abaixo el volum de la ciutat / per escoltar només / aquella desconeguda / com xarrupa el gelat)», xiuxiueja en un altre.

La cremallera que desferma les passions 

Les 54 composicions de L’esbós reflecteixen les pors i les esperances del procés creatiu, de l’art de viure, del risc de relacionar-se amb els altres. Ara sona venjativa, nostàlgica o reconciliadora. Ara trista, enamorada o desenganyada. Ara transmet una alegria que s’encomana. Ara destapa una sexualitat que impregna l’ambient i excita els sentits. I tot amb el mateix mirall atrevit amb què juga i ens fa la rateta: la seva poètica obertament lèsbica. Sincera. Lliure. Viva. «Era una migdiada febril / amb pel·lícula de fons i olor a sexe. / Recordo que mirava de reüll la televisió, / com quan mires de reüll una peli porno, / i de sobte, entre els gemecs, / va caure la primera torre, / tan fàl·lica», explica en el poema 11-S.

En el pròleg, l’escriptora, traductora i crítica literària Mª Àngels Cabré elogia la «frescor, fruit de l’espontaneïtat treballada» de Bel, i titlla L’esbós d’«un dels primers poemaris descaradament lèsbics de la poesia catalana» amb el precedent de Terra de mai (1982) de Maria Mercè Marçal.

Fa mesos, anys, que Bel quadra versos i pensa en poesia, apassionada pels múltiples significats dels mots i per les infinites possibilitats de les diverses llengües que domina. Ara s’ha decidit a plasmar-ho en paper i oferir-ho al públic. El resultat és un recull picant, fresc, original i engrescador, per a tots els públics. Poesia de la quotidianitat i de les passions desfermades. Un llibre il·lustrat per l’escriptora i dibuixant de contes infantils Alicia Billon (Barcelona, 1978). Que es ven amb un punt de llibre molt suggerent. Una cremallera vermella.


Jordi Benavente. Publicat al portal de notícies aMartorell.