13/10/11

Una nit de sabors i ritmes senegalesos al Born. Sopar i ballar a la Barcelona més negra

La meva nit africana va començar tocant un timbre. El del restaurant senegalès Daru Salam (Agullers, 18) al Born de Barcelona. Al cap d’uns segons, una de les mestresses del local (negra, alta, vestit llarg i estampat, el cap cobert amb un mocador de la mateixa roba), ens va somriure i va convidar-nos a passar. Era dimarts.

El Daru Salam és un local petit, casolà, acollidor i amb una carta senzilla. Arròs o cuscús, acompanyat amb carn de vedella, pollastre o peix; amanides; frijoles, i postres elaborats amb farina i làctics. S’hi menja per 10-15 euros.

Nosaltres érem quatre i dúiem dues iniciades (cursos de dansa, experiència en restaurants similars, passió per la cultura africana en general). Vam demanar els plats del dia: pollastre amb cuscús i pollastre amb arròs. Dos i dos. Per beure, jo vaig demanar una cervesa, i elles un refresc senegalès, una mena de suc que refrescava, sí, però també picava com una mala cosa. Va ser una de les conyes de la nit.

Pots menjar a Barcelona com si fossis a Dakar? Doncs no ho sé, la veritat. No he estat mai a Dakar. Però al Daru Salam s’hi menja bé (nosaltres vam gaudir-hi). Bé però picant. Potser va ser la falta de costum però és que, a banda dels refrescos amb sorpresa, els plats que vam demanar també feien treure foc pels queixals. Vaig haver d'acabar treient-me les ulleres per eixugar-me, perquè fins i tot em suava la part de sota dels ulls. El més atrevit que tolera el meu estómac és un all-i-oli. La primera Moritz va donar pas ràpidament a la segona. Vaig deixar el plat net. 

En acabat, vam ser sacrílegs i, en comptes de menjar postres allà mateix, vam buscar una gelateria italiana propera, on vam adquirir una terrineta de xocolata negra terriblement bona. No en recordo el nom, ni l'adreça, però també mereixeria un post. El gelat va servir-nos per arribar-nos fins al Café da Madeira (Via Laietana, 6), un restaurant cocteleria amb una sala de ball al soterrani. La segona i última etapa de la nostra nit temàtica africana.

En nits de concert (almenys la nit de què parlo), pagues quatre euros i pots baixar al pis inferior, sota la Via Laietana, a beure, escoltar música en viu, ballar, riure, suar. És una mica com si anessis a un local clandestí, al Chicago de l’època de la Llei Seca, amb la diferència que aquí i ara (no descobreixo res) no és el whisky sinó el gintònic el que es porta.

Aquella nit tocaven els Sunu Yaay Boy. L’ànima de la banda és un senegalès (com el restaurant on havíem sopat), percussionista, cantant i ballarí, que fa vibrar amb la seva manera de percudir. L’acompanyen un bateria, un guitarra i un baix blancs. Bons músics. Virtuosos quan cal destacar, discrets quan del que es tracta és de deixar que el percussionista marqui el ritme de la nit. La barreja entre els ritmes africans i la base rítmica dels instruments elèctrics i la bateria resultava.

Aneu-hi alguna nit. Correu el risc de passar-vos-ho bé. Correu el risc d’acabar-vos aficionant a això del menjar fort, els refrescos picants i els ritmes negres. I potser fins i tot acabareu assistint, com les dues amigues que van fer-nos de guies en aquesta nit temàtica, a tallers de dansa africana, al Centre Cívic de la Barceloneta.

Text i fotos: Jordi Benavente.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada