23/2/11

Reediten ‘¡No hay para tanto!’, la novel·la epistolar, negra i històrica del malaguanyat Bartomeu Cruells

Un crim horrible, un poble pirinenc tancat en si mateix i un jutge inexpert entestat a aclarir els fets. Vet aquí el plantejament de ¡No hay para tanto!, l'apassionant novel·la epistolar de Bartomeu Cruells (Sabadell, 1950 - Vinadio, 2003), que acaba de reeditar Flamma Editorial. Una ficció explicada a través de les cartes que s’envien els seus personatges, al llarg del segle XX. Una mena de manual d’Història d’Espanya travessat per un crim abominable.

Bartomeu Cruells era un apassionat del 2cv. Com a president del Club André Citroën havia organitzat més d’una exposició sobre la història d’aquest model mític. La seva mort sobtada –d’un infart, als 53 anys– va tenir lloc en una d’aquestes concentracions d’amants del 2cv, a Itàlia. Polifacètic com un home del Renaixement, Cruells va tocar moltes tecles. Periodisme, edició, gestió cultural, fotografia. Va publicar articles d’opinió en premsa; va escriure sobre compositors, arquitectura, imatge, miniatures navals; i ens va deixar una originalíssima i ambiciosa novel·la epistolar: Els silencis de Derrís. Premi Gran Angular de novel·la juvenil, el 1999, editada per Cruïlla, l’any següent i, poc després, descatalogada i oblidada... Fins ara, que Flamma Editorial l'ha traduït al castellà i l'ha reeditat, i ja torna a ser a les llibreries amb el títol (no tant suggerent com a la versió original) de ¡No hay para tanto!.

El resultat, allò que es trobarà el lector, malgrat el canvi de títol, és el mateix que fa 11 anys: 160 pàgines que es devoren d’una tirada. Per l’addictiva ficció que narra (la investigació d’un crim atroç, en un poblet perdut a les muntanyes, al partit judicial de Sort, on sembla que tothom conegui els fets però ningú en vulgui parlar) i pel marc històric en què s’inscriuen els fets (el segle XX).

Un crim descarnat, i un segle convuls

Un home apareix mort dins d’una barraca de pastor. Es tracta d’un socialista utòpic barceloní, un foraster que sobrevivia amb feines de tota mena, i que pretenia muntar una mena de Nova Icària pirinenca. L’han obert de dalt a baix, l’han esbudellat i mutilat. L’assassí li ha arrencat el cor, el penis i els testicles, i se’ls ha endut. Un jutge acabat de sortir de la facultat s’ocupa del cas. I de seguida topa amb els recels i les supersticions dels habitants del poble. Passaran dècades (tot el convuls segle XX) i generacions (els protagonistes i els seus descendents) abans no se’n tregui l’entrellat.

El repàs a diversos capítols de la història d’Espanya és una conseqüència ineludible del tempo de la novel·la. Els personatges, com els anys, passen; uns moren, d’altres es traslladen. Però els secrets, els silencis i els odis traspassen generacions. A través de les diverses missives, el lector assisteix a la resolució del cas, i a una assortida mostra dels esdeveniments que van marcar el segle passat. La setmana tràgica, la Gran Guerra, la ‘dictablanda’ de Primo de Rivera, la Guerra Civil, l’exili, l’intent de perpetuar la dictadura franquista més enllà del dictador, les primeres eleccions democràtiques, la deriva del sistema capitalista. Farien bé els professors d’història d’incloure ¡No hay para tanto! entre les lectures obligatòries. Sota l’argument principal (la investigació d’un crim espantós) hi respira el nostre passat més recent.

El format epistolar escollit per l’autor (com Bram Stoker a Dràcula), converteix la novel·la en una obra coral amb múltiples narradors. L’acció avança i la trama es complica o s’aclareix, tant pel que expliquen els autors de les cartes com pel que no s’explica i queda ocult als espais en blanc que deixa cada punt i a part, els espantosos silencis de Derrís.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada