23/10/10

«L'ofici d'embellir façanes»

(Text: Jordi Benavente. Publicat a la secció Qüestions Comercials de L'Informador de Martorell, el 24 d'abril de 2009)

Aquesta setmana contesta les QC el Xavier Pérez Alcázar, pintor, estucador i esgrafiador. Podríem estar parlant del nou Jaume Amat, de mèrits no n’hi falten, però el Xavier assegura que encara li queda molt per fer. Quan era petit volia ser pilot d’avió, però en canvi als 14 anys va posar-se a les ordres del seu tiet, que va ensenyar-li l’ofici de pintor. El 2004 va decidir muntar la seva pròpia empresa de treballs de pintura (Pintorbcn.cat). I allò només era el principi. Després vindria la seva veritable passió: la dels morters de calç (estucs, lliscats, esgrafiats, etc). Actualment combina les dues coses, i sovint col·labora amb d’altres pintors o estucadors, per perfeccionar la tècnica. La seva feina, explica, consisteix en «convertir coses velles i lletges en noves i maques».

Als 8 anys havia anat a les classes de dibuix que impartia en Jaume Amat. Però es veu que no hi tenia gaire traça. Tan poca que, anys més tard, quan va oferir-se al mestre, per «treballar al seu costat, ajudant-lo a esgrafiar sense cobrar, només per aprendre l’ofici», l’Amat s’hi va negar. Va dir-li que no servia perquè no sabia dibuixar. I es veu que tenia raó, però ell, malgrat tot, no es va deixar enfonsar per la negativa. De totes maneres, m’explica, «esgrafiador i dibuixant són dos oficis diferents», el que passa és que l’irrepetible i polifacètic Jaume Amat reunia les dues disciplines, i d’altres, en una sola persona. Sigui com sigui, aquell dia el Xavier va veure-ho clar: per treballar bé, s’havia de formar. Començava així una època de compaginar la feina de pintor amb els cursos al Gremi de Pintors de Barcelona. Allà va fer amistat amb un veterà expert en la matèria, en Joan Campreciós, integrant d’una nissaga d’estucadors centenària. Seguint el seu mestratge, va passar de les classes del Gremi a les de l’Institut Gaudí de la Construcció de Cornellà. I va acabar col·laborant de manera professional amb la reputada casa «Estucs Campreciós», treballant en edificis tan emblemàtics com La Pedrera o el Parlament de Catalunya. També ha fet i fa demostracions de la tècnica de la calç al Saló Internacional de la Construcció, el Construmat, que s’ha celebrat aquests dies, com cada dos anys. Fins i tot ha arribat a ajudar al seu mestre, Joan Campreciós, impartint classes a l’Institut Gaudí amb ell. El seu darrer encàrrec ha estat un petit esgrafiat a la façana de Ca l’Adell, una de les carnisseries de la Vila.

Aquest martorellenc establert a Collbató i apassionat dels estucs (que es veu que va tornar d’un cap de setmana a Venècia amb desenes de fotos de façanes, per comparar estils) diu que el seu client ideal és qualsevol que apreciï el seu treball, i vulgui una feina ben feta i sense presses. Confessa que el seu hobby és la muntanya, i que si hagués de viure en un altre lloc, triaria una masia perduda als Pirineus. Diu que no té cap canal de TV favorit però que consumeix un munt de cinema i documentals. Que va enganxar-se a la sèrie House. Que la seva pel·li és Martín Hache. Que, «tot i no ser practicant», és del Barça. Que li encanta l’actriu Irene Montalà. Que el seu personatge històric preferit és «el bandoler Serrallonga», i riu. I que, musicalment, es queda amb qualsevol cançó de Sabina. En Xavier diu que quan es mira al mirall hi veu una persona satisfeta i feliç, que es veu preparat però que alhora sap que li queden moltes coses per aprendre. Que no voldria morir sense visitar Florència, Egipte i Petra. I que la vida és «gaudir de les petites coses».

16/10/10

Més assedegades de sang que mai: tornen les xinxes, i comencen per NYC

El veritable terror s'amagava al llit dels avis. Dins del matalàs o del coixí, les xinxes esperaven que arribés la nit i se n'anessin a dormir. Llavors sortien del seu amagatall per xuclar-los la sang. En llargues fileres, com si fossin formigues soldats. I si algú encenia el llum, desapareixien, fent-se fonedisses com una al·lucinació. Vet aquí lo putes que podien arribar a ser les xinxes, segons expliquen els meus avis Jaume i Montserrat. Tenen 82 anys i les han vistes ja de tots colors, el què els converteix en experts en tota mena de penúries i en els millors assessors en aquest tema.

Ni zombis, ni vampirs, ni aliens... Aquests insectes diminuts ja eren aquí molt abans que els humans imaginessin tots aquests terrors de fantasia. Se'ls va combatre, i se'ls havia vençut. Però ara sembla que han tornat. «Són petites com una llentia, i negres», diu ella. «Marró fosc», diu ell. Ni volen, com els mosquits; ni salten, com les puces; però també xuclen la sang. «I quan les esclafes, si és que pots atrapar-les, fan un crec molt desagradable i deixen una taca de sang (humana, calenta) al terra», afegeixen.

«Les sentíem córrer, cric-cric-cric-cric-cric, molt ràpid. Per sobre el llit o pel somier. A vegades les notàvem quan ens passaven per sobre. Pels braços, per l’esquena, pel coll, per la cara», recorden els avis. «Els que tenien somier de fusta, en comptes d’un de ferro, ho tenien pitjor perquè les xinxes s’hi amagaven com si fossin termites. I deixaven una picada petita i menys molesta que la d’un mosquit, però tot plegat era molt emprenyador i estressant», asseguren. Són records de postguerra que m’expliquen els avis, després que comentar-los-hi una columna que vaig llegir al diari El País, segons la qual aquests hemípters tornen a protagonitzar portades i angoixes, a NYC, la ciutat dels gratacels.

Durant els anys 50 del segle XX, l’ús de l’insecticida es va generalitzar i la xinxa va deixar de ser aquella incòmoda però habitual companya de llit. «Els soldats, durant la guerra, n’anaven carregats, pobrets. Xinxes, polls, puces. Quan la mare els hi rentava la roba, que a vegades ho feia per fer-los-hi un favor..., doncs abans la bullia per matar totes les bestioles que hi duien enganxades», diu la iaia. «Una vegada, a la mili vam dir-li al tinent que teníem xinxes dins els matalassos i els coixins. I ens va donar permís per utilitzar Fogo (un dels primers insecticides): omplíem una ampolleta amb spray i ruixàvem els foradets del matalàs, on crèiem que s’amagaven. Com que aquella pudor les ofegava, al cap de poc sortien, i morien», recorda l’avi.

El problema (he llegit a Internet) és que al deixar-se d’utilitzar certs insecticides que mantenien a ratlla aquesta plaga, sembla que la invasió de les xinxes de llit ha tornat a començar. I aquesta vegada, com a les pel·lícules, venen més assedegades de sang que mai.

A la seva novel·la Sense ni cinc a París i Londres (1933), George Orwell va escriure que «a prop del sostre hi desfilaven tot el dia llargues rengleres de xinxes com columnes de soldats, i a la nit baixaven amb una fam voraç, de manera que cada poques hores t’havies d’aixecar i fer veritables matances». Sembla que aquests petits xucladors de sang proliferen sobretot en llocs (en llits, vaja) de pas. Els quarters de la mili del meu avi; les habitacions d’hotels poc donats a la higiene en general i a les fumigacions en particular; les cabines del trens nocturns, etc. I sembla que també se n’han trobat en els llits de les cambres de certs creuers de luxe. Les xinxes ja coneixen, doncs, la manera de cobrir grans distàncies, i fins i tot de saltar d’una banda a l’altra de l’oceà.

La iaia m’ha arribat a parlar d’haver de ficar-hi «lleixiu», als matalassos. «O quantitats industrials de Fogo», diu l’avi. Jo tinc gravada a la memòria la frase d’Orwell: «cada poques hores t’havies d’aixecar i fer veritables matances».

Jordi Benavente. Informador de Martorell.

«Contra el vent del nord», addictius correus electrònics d'amor

Contra el vent del nord (La Campana, 2010), la història d’amor en format epistolar 2.0 entre l’Emmi i en Leo, són 240 pàgines que m'han durat tres nits. Segur que hi haurà qui se l’acabi d’una o dues tacades. L’heu llegit? Què en penseu?

L’autor és Daniel Glattauer (Viena, 1960), periodista i escriptor. Tenia algunes obres publicades, però l’èxit (850.000 exemplars venuts en alemany, i drets de traducció a 32 idiomes) li ha arribat amb aquesta novel·la articulada a base dels correus electrònics que s’envien un home i una dona que al principi no es coneixen, arran d’una equivocació.

Per a mi: un llibre tan romàntic com sàdic i trampós. Hi ha moments en què entenc els personatges, pateixo i m’emociono amb ells, i d’altres en què penso que són massa egoistes i cabrons. Potser, en el fons, són tan reals i contradictoris com qualsevol de nosaltres. Com a història d’amor em sembla bonica però malaltissa (com totes?).

La lectura avança a un ritme frenètic i addictiu, fins al final sobtat, que et deixa amb un pam de nas i anhelant la continuació (Cada set onades, encara per publicar): no tinc la sensació d'haver llegit UNA novel·la, sinó la MEITAT. Això sí, originalíssima i molt àgil.

Tres nits enganxat, devorant pàgines frenèticament, com un voyeur que espia la relació entre els dos personatges. Com diu la crítica del Die Literarische Welt: «Això és art comunicatiu d’alt nivell. Llegeixes, llegeixes i llegeixes». Aquí teniu el primer capítol, cortesia de la pròpia editorial.


14/10/10

La cuina dels meus avis (1): Les magdalenes de l’avi Toni

 
El resultat final són unes magdalenes petitones, dolces i flonges, ideals per acompanyar-les d’una presa de xocolata negra i/o per sucar-les a la llet. El meu avi Toni diu que les fa «a la manera que em sembla que sempre les havíem fet a casa». Diu que es tracta de pesar els ous (siguin sis, vuit o deu) i, en relació al pes, posar dins del bol la mateixa quantitat de farina i de sucre. El iogurt substitueix l’element làctic. La llet només es posa, diu, si la barreja queda massa espessa i es vol aclarir. Dues mesures (un iogurt buit) d’oli. I un sobre de llevat, Royal. Tot dins del bol. Es bat (o segons ell, es «pasta») durant dos o tres minuts. L’avi fa servir una Bosch Profimixx 44. «És la meva màquina», diu. «Té quatre marxes». Fins que queda ben homogeni. «Millor que quedi claret que espesset, perquè llavors queden més esponjoses», assegura. Un cop aconseguida la pasta líquida desitjada, es reparteix entre els diversos motlles. En aquest cas són motlles de paper. Sempre els compra al mateix lloc: «la llibreria Miró. Vaig allà i demano motlles de magdalenes del número 7». Els motlles plens es posen dins del forn en una safata. Una mitja hora a 200º. «S’ha d’anar mirant, per veure si la cosa ja està», diu l’avi. «Però s’ha de mirar pel vidre, eh, sense obrir».

- I ja està.
- Ja està? És ben senzill, doncs -li dic jo.
- Sí, però és entretingut -conclou ell.

Magdalenes (ingredients per a 50 unitats):
- Ous: 8 (que pesen uns 300 g)
- Farina: 300 g
- Sucre: 300 g
- Iogurt: 1
- Oli: 2 «iogurts» (utilitzant un iogurt buit com a mesura)
- Llevat: 1 «sobre de Royal»
El cuiner: l'avi Toni.

13/10/10

«La discreta presència del porter»


 
[L'Error.] L'error va ser no preguntar sobre el tatuatge del braç esquerre. Un periodista no pot deixar-se preguntes al pap. I com va dir David Remnick, director de la revista The New Yorker, en una interessantíssima entrevista a El País: «una bona pregunta és la que resulta inesperada». I aquella ho era: ¿D'on havia sortit i què representava exactament aquell dibuix que duia gravat a la pell el senyor Rogelio Pérez, president de l'Associació Sindical d'Empleats de Finques Urbanes, a qui vaig entrevistar aquest estiu? No ho sé. Però no tornarà a passar. Nota mental: hi ha més preguntes a fer (sovint molt més interessants) a banda de les que portem escrites a la llibreta, abans de començar.

[El Repor.] L'Eva diu que no necessita armes per fer la seva feina. «Només tinc un esprai per matar cuques», hi afegeix. I somriu. Però és que la seva sola presència és el millor mètode dissuasiu que existeix per evitar que els pispes s'escolin als domicilis de l'edifici del carrer d'Aribau de Barcelona, on treballa des de fa deu anys. L'Eva és una de les prop de sis mil persones que, encara avui, poblen les porteries i les consergeries de molts edificis de la ciutat...

Així començava el reportage que vaig escriure per a El Punt, l'agost passat, sobre la tasca preventiva que duen a terme els porters d'edificis de les grans ciutats, en aquest cas, Barcelona. El senyor Pérez, amb el seu bigotet d'una altra època, el seu tatuatge i la seva hospitalitat, va ser una de les persones amb qui vaig parlar, mentre em documentava.

6/10/10

«Fot-li fort, nano. Fot-li fort, a la cosa aquesta»


Per a mi, això de «mantenir» un blog és com llençar pedretes en un enorme llac negre. Tu vas fent. Provoques petites ondulacions concèntriques en l'aigua, amb la teva acció. I mai saps què pot acabar emergint de la foscor del fons.

Però vaja, aquí estem. Treient-li la son de les orelles al teclat*. Com deia Bukowski (tot i que la cita no serà literal, que l'escric de memòria): «Fot-li fort, nano. Fot-li fort, a la cosa aquesta. Mentre les passes van i vénen, fora al carrer. Fot-li fort i fes d'això d'escriure com un combat de pesos pesats». I mentre escric, sona I put a spell on you de Nina Simone.

Aquests primers dies de rentrée blogaire, em dedicaré a recuperar antics reportatges que havia publicat en el seu moment al Butlletí de l'Ajuntament de Martorell. Hi haurà qui ja els haurà llegit, i hi haurà a qui li seran completament desconeguts. Són reportatges de temàtica històrica, la gran majoria, d'història contemporània recent. Reportatges que trenava amb ajuda, sobretot, de testimonis orals. Que potser són menys fiables que les fonts documentals, el estralls de la memòria són evidents, però sens dubte són molt més sucosos. Cap frase recollida en cap paper podrà superar mai el dramatisme o el sentit de l'humor que pot transmetre't algú amb una mirada, un somriure o un comentari escadusser, enmig d'una entrevista.

[*Serà que la tardor m'ha caigut al damunt de cop, i a vegades les paraules, com deia John Berger, són el millor abric contra aquest fred que se'ns arrapa als ossos.]